El dia després

He passat, sempre procuro passar, prop de les escoles que tinc pels meus voltants. Ara són buides de nens, només una font d'inspiració, un regal per a la imaginació... hi havia vida, vides en bona construcció, en ple procés. Encara hi són els mestres, aquells personatges que, diuen, sempre estan de vacances. Hi són, són mestres, fins i tot a casa, sempre... sempre amb els nens al cap. Programen, revisen, milloren, arxiven, fan horaris i pensen com s'hauran de multiplicar perquè la canalla, que mai té la culpa de res, no quedi massa desatesa.

Avui, en tornar de fer bici per les platges, he vist que a l'escola del Serrallo hi havia activitat. M'han semblat uns monitors muntant activitats per nens petits que, per la cridòria i les carones de satisfacció, s'ho passaven genial. Al camp de futbol, uns nens més grans feien un partidet tranquil, distés, sense emoció. El porter parlava amb el mòbil i li han fet un gol que era "parable"... només llavors, i amb bronquina incorporada, ha pres una mica de vida.

Pel carrer, la platja i la piscina, per la casa i el mas... mentre l'avi i l'àvia són més útils que mai, es veuen nens i nenes corrent, patinant, fent bici, aportant felicitat i puresa. Mentre, el dia després, l'escola és buida. El futur ha marxat a casa seva, però tornarà i en tindrem cura... i creixeran com cal.