Fanfarró

Sempre recordaré la profunda tristesa que em va penetrar per tot arreu quan, una vegada i en plena adolescència, una noia que m'agradava em va dir que jo era un fanfarró. La paraula en si és difícil de pair, però si, a més, és en aquella edat en què vols ser Becquer i enamorar l'amor, aquell que creus que serà únic i irrepetible, la cosa s'agreuja encara més... Em va ferir l'orgull i vaig tenir uns dies el típic nus a la gola. Tot va acabar bé, no la vaig castigar, m'agradava però des d'aleshores menys. Va perdre l'oportunitat, tot i que ho va intentar. Allò del tren que de vegades es perd, o és un encert i passa discret, amb el soroll just, amb el gemec suau, amb un somriure. Deixem-ho en un sospir interrogant...