Parella

Ell i ella, tu i jo parella, de dos. Caminant per la platja en una nit sense núvols, només unes poques estrelles emocionades i de festa ens acompanyen, no massa prop, tampoc molt lluny. Gairebé som un, les man encadenades són vies de comunicació de sang bullent... És com si estiguessis agafat a una propietat a la que vols protegir per tenir-ne cura, perquè forma part de tu.

Parella de dos... Clar, que a cops són tres i, aleshores, un va de brau i s'enganxa per tot i és lleig i poc edificant i s'acaba fent mal i poc net i plorant. De vegades son quatre, perquè tots volem demostrar amb rapidesa com puc i em poden estimar encara... quan ens vam equivocar? què t'has cregut? o... què et pensaves? El món no s'acaba amb tu...

Fa uns dies vaig veure una separada del marit i de l'amant. Caminava, un altre cop, amb sabates noves, cap a la busca i captura d'una altra parella de dos. En deu tenir uns cinquanta (d'anys) però en sembla quaranta i pocs i encara s'ha vestit i s'ha guarnit per activar la recerca d'una nova estabilitat... No sé si deu ser cert allò de què l'amor acaba marxant i que ell o ella es queda i, a més, amb fills de quan vivia amb nosaltres l'amor. Fills i dona o marit, allò que hauria de ser una situació perfecta, aquella a la que tothom aspirem, pot ser un autèntic drama, una presó on falta l'aire de l'estimació que, en principi era palesa i ara gastada i absent, és motiu de derrota i tristesa total.

Però tornem a l'ell i l'ella, agafats de la mà i, com diria el poeta, passejant per la riba i tenint una mida per a totes les coses... Perquè tot és tendre i verd naixent, present natural i ple, amb futur etern. Què boniques les "músiques" que fan per televisió... Hi ha somnis que es fan veritats i parelles, com els meus pares, que van celebrar cinquanta anys de matrimoni. També conec separacions durant el viatge de noses. Però, de tot plegat, em quedo amb l'eufòria inicial o ocasional per l'èxit de la conquesta o de l'alliberació...

Em quedo amb el dia a dia de la convivència, quan no fas res per obligació, quan només ets realment feliç en la mesura que has contribuït a què ho sigui la parella. Estimar no és fer de "tu" un altre "jo". Diria que l'objectiu és fer un "nosaltres", lliure i conscient, feliç i en pau, on cadascú faci el que ha de fer sempre que sàpiga el que es fa... i si no és així, estàs fora de joc i els gols que creus marcar, no valen i et passaran factura, d'aquelles que no podràs pagar.

En el desenvolupament normal de la vida, les parelles són semblants als rius: neixen des d'una eufòria il·lusionada, passen per meandres d'una certa convivència pacífica, també amb algun giravolt inesperat, inoportú... però, de mica en mica, s'arriba a mar. No hi ha res més bonic que veure la complicitat amorosa de l'Ebre entrant a mar. No hi ha res més preuat que veure l'amor d'una parella al llarg dels anys i passejant pel mar a la tardor de la vida...