Parlar sol

Pel meu poble diuen que quan algú es fa una casa... "parla sol", per allò de l'acumulació de problemes ocasionats pels paletes, materials, horaris, etc. Avui he vist una senyora gran, alta i grassa, destarotada, amb vestit ample i descolorit, cabells llargs oxigenats... Parlava sola, més aviat insultava sola, amb renecs d'aquells irrepetibles, estereofònics i amb alta fidelitat. S'encenia en un vermell de cara explosiu i al·lucinat. Semblava recrear-se damunt d'un pas de zebra per tocar la cresta als que paraven i als que, cansats d'esperar, continuaven el camí. Aquesta no es feia una casa... no regava bé, es veia deixada anar, sense control, sola...

Més còmic resulta veure, com ja vaig comentar una altra vegada, persones que van pel carrer parlant amb el mòbil que porten a la butxaca. Sembla que parlin sols i gesticulen i pontifiquen i proclamen... i la meva àvia diria que els manca un bull com a les guixes. Recordo, també, haver escoltat, discretament, a algun alumne que estudiava i s'anava repetint les possibles respostes en veu alta. Penso que, un cop, un amic meu em va comentar que havia anat sol a la platja per preparar, amb èmfasi i el to adequat, una declaració d'amor a la que avui és la seva dona... i penso amb l'enamorat parlant "sol", en un principi, per parlar en "dos" en un final feliç i per sempre.

Qui no ha preparat mai una reunió de pares de principi de curs amb uns punts claus, amb unes prioritats d'aquelles que els professors no poden deixar de dir... Recordo que una vegada, i tenint en compte que sempre em posava nerviós, gairebé m'ho vaig aprendre de memòria i ho vaig assajar davant el mirall, sol, a casa, per la nit... parlava sol, em quedava bé, impactant, convincent... només calia no posar-se nerviós davant dels pares la nit de la reunió. Eren els meus primers cursos a La Salle - Reus. Bons records, sempre emocionants.

No puc deixar de comentar les converses que es fa un mateix, a mode de reflexió. Ho fa en silenci, potser al llit i el fa dormir tard o vetllar hores a la recerca de vies de solucions tranquil·litzants. Són sempre "càvil·les" on un no s'enganya i... parla sol, seriós, prop del son que només arriba quan has retrobat el camí, potser aquell que no hauries d'haver perdut, oblidat... Sempre penso amb el professor Serrat, que em va explicar, amb el seu art lúdic i emotiu, allò de: com fem les coses? com han sortit? com les puc millorar? Molts cops penso en tot això... en tantes i tantes coses que podia haver fet millor, fins i tot ara. Bé, sempre cal fer allò que podem a fi de bé...

Avui no cantaré, i això és un regal, tampoc no parlaré sol... ho faré amb tu, i això és un regal per a mi. Recorda que en qualsevol moment pot sortir el sol... i la mar és a tocar. Parlem? tot i que, evidentment, no sóc La Caixa...