Plovia, plovia

Dilluns clos i sospitós, de suau airet humit i núvol negre... amb blancs grisos a punt de ser aigua. Se sent una mica de remor de possible tempesta, de mar. Són les nou. Prenem el talladet descafeïnat al de Walter. Què fem? Ara no plou... sortim? Ho provem? Qui va dir por? "Juan sin miedo, el que nunca tembló"... "Porque nunca se examinó", va respondre algú que no va arribar a l'hora de l'avaluació continuada... Total que, en arribar a la Llotja del Serrallo, ja espurnejava. Primera parada, sense fonda... L'Antonio em diu que, veient per on ve el vent, és possible que desfaci una mica aquell nuvolot negre, però no pinta per pluja llarga.

Som al Miracle, en el lloc de descans habitual, bevent aigua. Avui no podrem veure les noves tendències en la roba de bany. De sobte, una gota d'aquelles que fa un cloc!, que et fa pensar en com seria la tortura xinesa del "gota a gota" si les gotes fossin com aquesta. Després, més gotes, totes, grosses, moltes... i nosaltres corrent cap al refugi, justament a sota on hi ha un generós espai per deixar els cotxes. Mentre plovia i plovia hem anat fent bici per tot l'aparcament cobert. En uns vint-i-cinc minuts hem marxat cap a l'Arrabassada, on semblava que havia caigut un bon xàfec. Allí, un senyor, d'aquells més grans que jo, que també n'hi ha, ens explicava que el darrer cap de setmana havia fet 90 km... i jo penso que una cosa és estar jubilat i l'altra repapiejar...

Plovia, plovia i miràvem el mar, rissat, com a replè, com a empipat, amoïnat... Uns vaixells llargs i grans fan cua per entrar a port, esperen el pràctic. Sempre pregunto a l'Antonio coses del port i dels diferents tipus d'embarcacions, del moll de costa, de la Llotja de pescadors, de la subhasta, de les mercaderies... i m'explica del cru o del refinat, dels productes químics, plàstics, carbó... i em parla de la bonança de la mar ara que ha plegat de les seves feines de patró. Es veu que el funcionament del port és també un món a part, especial, original, diferent...

Avui, poca gent... només els habituals: el màquina de velocitat constant que sembla que va amb piles, el senyor prim que fa coses estranyes amb els braços, el senyor gras que fa estiraments parcials, el jove que m'avança amb patins en línia, la rosseta bonica que guarneix el ritme i l'esforç dels que, tot i que... plovia, plovia, o podria fer-ho, hem sortit, guanyant temps perdut, espais vitals de salut i pau.

A tres quarts de dotze érem al de Lourdes... fent una aigua. Ja no plovia... un sol de justícia reia en veure el seu retard en sortir, i jo me'n recordava de l'aigua que apaga el foc. Algun cop li he dit a algú: si vols riure, només cal que et posis davant d'un mirall i te n'adonaràs de la facilitat amb què t'equivoques. He begut una aigua amb gas, és com una cervesa però només amb el gas. Hem dinat planxa i amanida, i un cafè. A la tarda, anirem a comprar per posar a la planxa, amb la Teresa... tota una altra història, de vegades...