Sant Joan i Sant Pere

Ja tot fa olor de  vacances. Penso que jo, quant a la feina, no ho notaré gaire... seran com uns dies normals però amb més Teresa, la qual cosa vol dir que no seran tan normals i sí més especials. Són temps que, tradicionalment, han estat de lluita, de bons combats per la realització i la vida... La meva mare. modista, autodidacta total i genial, vivia les revetlles de Sant Joan i Sant Pere amb gran estrall i totalment capficada en acabar els vestits que, joves i no tan joves del poble, havien d'estrenar aquells dies. La recordo amb la cinta mètrica, amb el guix, marcant, emprovant, treballant fins altes hores de la nit per poder complir. Sens dubte, eren temps d'esforç i responsabilitat, i la meva mare d'això en tenia en escreix.

Com a mestre, qui no recorda tots els treballs previs a l'avaluació final... sempre amb aquella intenció d'afavorir al nen, sense cap condicionant més. Les explicacions als pares, amb complicitat a cops però també amb males interpretacions per manca de preparació d'uns i d'altres. Qui no s'ha emocionat l'últim dia amb els seus nens de tot el curs? Evidentment, també, a qui no se li ha fet la boca estiu, de Delta i mar i Teresa i fill i mare... Durant algun temps, a casa érem tres Pere, ara només en som dos. Sempre procurava, procuro, passar-ho junts... Aquest any, la Teresa lliura. Estarem junts els que som... si Déu vol!