Taverna

Em sona a local fosc, amb llum d'espelma i bóta del racó i alguna teranyina i alguna botifarra seca penjada al costat de les pestetes... Crec veure a aquells senyor gran, de tota la vida, servint gotets de vi negre, també ampolles a granel d'una bóta immensa, teòricament de Bot o de Batea. Recordo la "Taverna del mar", cançó de Lluís Llach, on seia un vell amb el cap blanquinós, deixat anar... La cançó acaba dient que s'ha quedat adormit damunt la taula perquè ningú li fa companyia... i jo penso que ha triat el lloc: era el seu espai, on anava en tornar de la barca, o abans d'embarcar, i ara té un diari al davant i una copa de vi i és feliç, fins i tot s'adorm, era el seu hàbitat, la seva taverna... del mar.

M'ha vingut al cap que, estant fent pràctiques de magisteri a l'escola Saavedra, molt abans de fer-la nova, anàvem a esmorzar a una mena de tasca vella que feia olor de truita de patates... però una senyora amb bata d'àvia i monya blanca era l'ànima jove d'aquell local, més aviat trist, i ens feia de marassa. Alguns encara no bevíem vi i vam aconseguir que comprés coca-cola. Per primer cop vaig provar les olives arbequines... una passada.

Recordo, també, a Deltebre, la Taverna Escarritx, regentada per un noi del poble. Tenia a mà totes les especialitats del Delta. Va morir aviat, d'accident... una pena, una llàstima. Era un bon xicot. Sagarreta, de qui ja n'he parlat, per les festes de Sant Roc, solia obrir una petita taverna on venia tot allò que ell caçava o pescava i, a més, la seva dona ho cuinava amb tots els ets i uts propis del lloc.

Les tavernes sonen també a Nord, com a llocs especials de reunions, de "xuletons" i bons vins i grans reserves. Diria que ara ja és tot una altra història. Les tavernes ja no fan olor de vi, i no es veu res vell i penjat i pansit... pots trobar moixama o cecina, però a preu d'or, i el vi, no sempre negre com abans, el serveixen en copa gran, amb solemnitat desencantada. Tot fa olor de net i perfumat i decorat, generalment amb mal gust i mai fent justícia a l'essència, a la raó, a l'autenticitat i plenitud d'aquests llocs únics.

Cada vegada hi ha més actituds adreçades a la recerca d'allò que és típic i és propi. La gent, moltes persones, van sovint als pobles perquè fan un pa en forn de llenya, o a la casa de l'oncle Joan que encara trepitgen el raïm, o a un poblet del Montsant on veuràs, en directe, com et fan la carn a la brasa i et posaran el vi adequat... Tot això, real, possible, només a alguns pobles que viuen i conserven les arrels. D'altres, fan i venen les coses com una atracció turística i, aleshores, són com una mena de taverna de ciutat... i tampoc és això.

Finalment, recordo els meus temps, poc temps, de cavernícola a Cal Fariñas, on fumàvem entre olors de tapes variades. Tot entre personatges realment entranyables...