El Parenostre de l'àvia

La meva àvia es deia Concepció Bertomeu Callao però, per allò dels pobles en què tots tenim un segon bateig per famílies o per alguna altra raó, la coneixien per "la tia Conxó de Raneta". Era tot un espectacle de fe i de bondat, de treball i de convivència. Sempre era el centre de la concòrdia. Quan es llevava de matí, donava tombs pel passadís de casa seva tot dient: "Moltes gràcies, Nostre Senyor... Nostre Senyoret, moltes gràcies!", per acabar dient allò de "Moltes gràcies Nostre Senyor i al Sol benaurat!" (ella en deia dichós).

De petit, de vegades, em quedava a fer-li companyia i em feia sopetes amb cafè, amb molt de sucre, i xerràvem i pregàvem amb una mena de Parenostre que ella anava recitant i jo repetia, amb respecte, a poc a poc, amb devoció. No el recordo massa bé, potser algun tros anava així:

El Parenostre major, 

Déu del Cel i Criador.

Déu em diu que no m'adormi, 

Déu em diu que no em compongui.

De qui és aquest camí? 

De l'Àngel de Sant Martí.

De qui és aquesta via? 

De la Verge Maria.

Verge Maria, què en fa aquí? 

Aquí estic, ni em desvetllo ni m'adormo,

que aquesta nit he tingut un somni,

molt dolorós i molt veritat:

aquests benaurats genolls (dichosos),

on la sang baixava a brolls,

aquest cap que estava tan coronat,

amb cinquanta espines,

al peu de la vera creu estava clavat...

No en recordo més. Sí a la meva àvia... parlàvem, pregàvem i ens fèiem (feia) sopetes amb cafè...