Discreció

El Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana diu que és la reserva en les accions i en les paraules de qui no fa sinó allò que convé fer, ni diu sinó allò que convé dir. Després d'escriure això, penso amb una altra paraula, prudència: capteniment caut i moderat de qui intueix la presència d'un perill o les conseqüències dels propis actes i mira d'evitar-ne el risc i els danys possibles. Potser la discreció podria ser aquella forma d'actuació que en diuen políticament correcta. Ara i aquí, cal dir i cal fer el que toca, i estaria bé si el que toca és el que realment sents i no el que, per interessos de pertinença a les tan variades polítiques actuals, generen actuacions a la carta.

No fa gaire vaig fer un comentari sobre la mala interpretació que, de vegades, fem de la prudència. El senyor enfonsat, sense mirada, acaronant la copa de conyac que feia... moltes, romania a l'extrem de la barra del bar. Eren les vuit del matí, i cada dia em feia el propòsit d'apropar-me, i cada dia la meva "discreció", carregada de "prudència", em feia anar cap a l'autobús amb una certa tristesa, decepcionat... com aquell que podent fer una bona acció, si més no un foradet al mur, deixava passar una bona oportunitat de solidaritat, d'aquella bona, neta, real, d'aquella que no es queda pel camí, en directe i a mà de braç obert.

Realment són dos paraules molt boniques, que mai haurien d'aturar sentiments. Amb discreció, si vols, amb prudència, també, però actua. Mai deixis de fer tot el bé que puguis...