Volantí

Fa uns anys vaig passar un temps d'afecció a la pesca, sobretot al volantí. Anàvem, el meu amic Tomàs (al cel sigui) i jo, per la tarda, a l'acabar la feina. Ens vam enganxar una mica, fins i tot obsessionar, en la captura d'algun llobarret de bona mida, algun mabre de ració o alguna dorada respectable. El meu amic era el tècnic, el que en sabia, "d'enfirar", de posar el plom a mida i l'esquer adequat... però gairebé sempre em picaven a mi i, aleshores, m'havia d'ajudar per apropar-lo amb cura i, després, posar el salabre per treure'l. Pescar amb el volantí representa que tens el fil de cuc a la mà i quan hi ha una picada maca, notes aquella bategada, amb sensació agradable, de què algú ha sortit a berenar-se l'esquer... Una xalada!

Sempre havia pensat que la pesca amb la canya o el volantí era una activitat que no semblava que ho fos activa, més aviat alguna cosa avorrida i de molta paciència, però en Tomàs m'ho va fer gaudir... em parlava de l'elegància del llobarro o de les dificultats de treure un congre o una anguila grossa. Recordo la gràcia en què lligava els hams, la cura de preparar les sardines: el cap, la cua o senceres... col·locava l'ham ple, de manera que no es veia ni un bri de ferro i semblava tot un temptador aperitiu.

Pesca a part, podíem parlar de tot, que no de tots. Ell era una persona que destacava per la seva visió lògica de les coses. M'hi trobava bé, aprenia coses de la pesca, érem amics, estàvem bé...