De vegades fem un tomb per la platja i veiem alguns grups de gent gran jugant a la petanca... i el meu cap es dispara en records agradables de persones estimades: el meu sogre i el seu cunyat jugant amb una petanca francesa, a la que engreixaven i en tenien cura perquè estigués sempre a punt... el professor Julián, companys meu de La Salle de Reus i persona a qui tinc gran consideració, també és un expert en aquest joc i, tant a Sabadell com aquí a Reus, va contactar ràpidament amb els amants d'apropar les tres boles a la més petita. Bé, molt bé, és allò del grup, de la xerrada, gairebé sense malícia, però també d'algun enfrontament aferrissat... perquè el joc és el joc i a ningú li agrada perdre ni a la pedrusca. Suposo que després van a fer la cerveseta o, si més no, un talladet descafeïnat. Abans, havien quedat a les sis, quan el sol, ja minsat, fa les últimes passejades del dia.
La petanca fa relació, temps, amistat... El diccionari de l'enciclopèdia diu que és una variant provençal del joc de botxes. Aquest es practica entre dos equips amb boles de fusta o metàl·liques en el qual el jugador ha de procurar que la bola que tira se situï com a més prop millor del bolig, bola de referència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada