Tano

El meu ex-alumne, primer, i company a La Salle Reus, després, Andreu Ferré, quan tenia alguna petita contradicció, solia dir: "La mare del Tano!". Això m'ha fet pensar avui en qui devia ser aquest Tano... Com sempre en aquests casos, la Teresa ha escrit el nom a la maquineta i, a l'acte, tota, totes les explicacions del món, història, vida i miracles...

Es veu que era un gitano eixerit i entremaliat, fill de la seva mare, també tota enginy i que l'havia alliçonat sobre el que es podria trobar per la vida. Sembla que aquesta senyora havia estat molt trapella i se les pensava totes... totes les formes de sortir-se'n després de ridiculitzar al personal.

Una llegenda explica com el Tano sortia amb el fanalet apagat, o encès però a l'extrem d'una canya, o pegat al cos però embolicat amb un sac, i no es veia la llum. Se'n fotia de la guàrdia perquè deia que no incomplia la llei, sinó que aquesta no estava ben especificada. Va tenir gran fama i reconeixement entre la població, com a persona d'una gran subtilesa. Sempre deia que totes aquestes pensades venien de la seva mare, que era una mestra en tots aquests afers.

He escoltat, també, l'expressió "La mare del Tano quan era gitano". Pel Delta, i en dies de vent fort, també diem alguna cosa així com "Quin tano que fa". La mare del Tano... s'ha acabat el full!!!