Recordo la facilitat en què la gent del Delta encaraven les seves veritats... a la cara, evidentment, amb un to més aviat alt, a distància, d'una manera que, potser avui, semblaria impertinent però que, aleshores, era una descàrrega natural i en directe, on buidaven el pap i es quedaven tan amples. Hi havia dret a rèplica i s'establia, molts cops de casa a casa o d'una part de la carretera a l'altra, una comunicació verbal, musical i estereofònica que regalava escenes de realitat, de vegades còmica i d'altres menys, però pròpies del teatre de la vida d'aquelles contrades.
Aquest Sant Jordi m'han regalat un llibre, en castellà, on diu que els vaixells es perden a terra, la qual cosa em convida a altres reflexions... allò de que hi ha un lloc per a cada cosa i cada cosa té el seu lloc. Mars i mariners, plenes barques de pescadors i xarxes i peixos, llunes maques, nits de tempesta... Quan s'arriba a port, comença la terra i anem sense barca, però sempre amb la barca mental que ens ajuda a no perdre'ns per la terra, a cops més tova que la mateixa aigua. Toquem sempre, fins i tot en les barques, de peus a terra...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada