Una paella per a cinc

El meu amic del poble, José de Tacos, i jo solíem anar a la platja de la Marquesa, i allí agafàvem quatre musclos, un grapat de cloïsses i unes quantes escopinyes. Molts cops, també preníem el gamber i agafàvem anguiles, d'aquelles rovellades i super negres, de panxa blanquíssima, que mai més n'he tornat a menjar de tan bones...

Abans d'enfilar cap a la platja, passàvem pel Restaurant Els Bascos, on treballava el nostre amic, al cel sigui, Joan d'Ignasi. Allí fèiem el talladet i algun pastisset i li encomanàvem una paella per a cinc, que estigués a punt i a la taula cap allà a les dues de la tarda. José i jo, puntualíssims i amb les mans netes, érem a taula, cullera en mà, immediatament, instants després de l'aparició de la paella. Fèiem una ratlla al mig i començàvem a menjar, sense pressa però sense parar. En Joan ens preguntava: Que no havíeu de ser cinc? Xeic! no teniu espera... Ho teniu tant prop de les dents que no recordeu ni als parents. En un tres i no res, ens cruspíem aquell arròs de paella mixta, amb tendència a marinera, que el nostre amic ens millorava per allò de l'amistat i la constància amb què el visitàvem.

Només érem dos... en plena collita de colesterol i triglicèrids i hidrats que serien sucres i altres atemptats contra l'organisme, que ens va acabar passant factura i que ens ha costat reconduir. Cal tenir coneixements... i coneixement per no passar-se. És diumenge... Salut!