Verdura

De petit, a casa, a Deltebre, com a molts nens, no m'agradava la verdura. Quan la mare feia col-i-flor, el pare i jo ens posàvem els dos dits al nas, fent aquell gest per no sentir l'olor no massa agradable d'aquella classe de col. Les bledes les havia de sofregir amb un allet i tal... i si afegia una baldana, millor. Les bajoques eren el meu pitjor enemic... recordo que la mare me'n posava poquetes i, de mica en mica, anava augmentant la quantitat. L'all i la ceba cuits eren - l'all encara ho és - una cosa que no em podia empassar de cap manera. Els espinacs, com les bledes però en dolç i tampoc em deien res. Els pèsols, les famoses boletes verdes, doncs... també vam anar fent comptes per veure quantes en menjava. Pebrot si, albergínia no. Tomàquet si i de totes les maneres. Col, amb arròs i fesols, el típic "calent" del Delta. Mai vaig menjar faves, ni tendres, ni amb carn, ni amb carxofes...

De gran, a Reus i ara a Tarragona, gairebé diria que dic sí a tot allò que de petit deia no. A part dels consells dels pares, un s'assabenta, amb el temps, d'allò de les vitamines, dels greixos bons dels fruits secs, del carotè... i, de mica en mica, es fa amic de la planxa. Avui l'he vist atractiva... era plena d'espàrrecs, xampinyons, rodanxetes de carbassó i albergínia... feia cara de bona pinta, com diria en Pere. Un cos sa, per una ment millor!