Dia 1 de maig

És festa de casa i mare i Teresa i sense Pere ni Mar. És la Festa del Treball... que no hi ha, amb gairebé sis milions d'aturats. Malament, tot pinta d'un negre amb poca esperança, si més no, de solució lenta i a molt llarg termini. La pregunta o les preguntes bàsiques continuen sent les mateixes de sempre... què fem, a més de retallar-nos, fins i tot, la dignitat? com generem algun tipus de moviment per a què la maquineta comenci a funcionar i el peix pugui nedar sense mossegar-se la cua? Davant tot això, em preocupa la reacció d'aquell pare, de quaranta i pocs anys, amb un parell de fills i sense feina...

He fullejat els diaris, que continuen sent depressius i de caiguda lliure per a tot plegat. Costa molt, i no es veu ningú que marqui una data, una referència, un punt, un origen, un timbal que proclami un llampec de llum a la fi del túnel... tot és túnel, on circula la gent de bona voluntat, possiblement manipulada, utilitzada, enganyada... Són persones que han votat una sortida, una feina digna amb un sou just... persones sotmeses a la incertesa.

Sempre penso que davant de qualsevol manifestació política, religiosa, etc. sempre hi ha inclosa la gent de bona voluntat i, tot i que hi ha un Gandhi, un pare Damià o una Teresa de Calcuta, hi ha hagut moltes desviacions, on altres intencions s'han aprofitat de l'entusiasme d'aquestes persones. Em sap greu no aguaitar algun tipus de principi de sí... Potser demà, que és 2 de maig i, tot i la repressió, hi va haver reaccions...