Aquell home que bevia conyac

Ens trobàvem cada dia laboral al bar de l'estació del bus. Quan arribava, a les vuit del matí, ells ja era allí. Jo demanava el talladet habitual i ell la copa següent a l'anterior... però no, no feia cap signe d'embriac de cants o crits provocadors, més aviat feia aquella cara de les persones que són víctimes dels entrebancs de la vida i s'enfonsen sense remei.

Més d'un cop, vaig estar a punt de dir-li alguna cosa, però mai mirava enlloc, esmaperdut, allà a un extrem de la barra i sense soltar la copa... era una agonia silenciosa i lamentable. No, no vaig tenir cor de treure'l d'aquell estat irreal, per allò de la reacció que pogués tenir o per la mala interpretació que, de vegades, fem de la prudència. Més d'un cop me n'he penedit de no haver-ho intentat, si més no, per dir-li que l'alcohol no soluciona cap problema, sinó que més aviat n'afegeix d'altres, tots greus i gairebé irreversibles.

De sobte, un dia de pluja i fred d'hivern, va desaparèixer. Després d'uns dies, vaig preguntar al cambrer i em va explicar que era un senyor que tenia una llaga a l'estómac, un fill amb síndrome de Down, s'havia quedat sense feina i, a més, feia pocs dies que s'havia separat de la seva companya.A la vida també passen coses així i, tot i que jo no combrego mai amb l'autodestrucció, de vegades puc arribar a entendre-la. Tant de bo se n'hagi pogut sortir, almenys de l'alcohol...