Enganxats al mòbil

Podríem dir, fins i tot, esclaus? És una necessitat, una joguina, un divertiment, una forma de control, una immediatesa, una oportunitat, una eficàcia... tot el que vulgueu.

Avui, pel carrer Ramon i Cajal, he observat moltes persones enraonant a través del mòbil, al mateix temps que circulaven pel carrer. He anat observant les seves cares, les seves expressions de complaença o menys, rictus de preocupació o de joia. Ha passat una senyora rossa, de brusa negra i mòbil blanc... els ulls li brillaven d'alegria i tota la cara reflectia un estat d'eufòria captivador. Un senyor de color anava pontificant i movent un braç en forma persistent de desaprovació. Una nena reia sense poder parlar i es canviava sovint el mòbil d'orella. Una senyora, que ha rebut una trucada quan passava davant meu, s'ha aturat i ha contestat cridant d'una manera desproporcionada... he pensat que seria sorda i que la trucada es devia a alguna mena de control...

La gent parla sovint pel mòbil i fan la mateixa cara que farien parlant d'aprop i mirant-se als ulls. Cares il·lusionades, d'enuig, d'esperança, esclats de caràcter, covards que donen la veu però no la cara, tímids que, només així, fan escoltar el seu cor... Mòbils... Abans, la gent tenia un llapis i un paper. Hem progressat, estem connectats, som... sou tècnics de la ciència, màquines. Ara, només cal no oblidar les humanitats, d'aquelles humanes, on el nen encara va a veure a l'àvia...