Emociona't, enamora't...

Les emocions et fan més jove i fan fora les tensions internes. No et retinguis, plora davant d'una pel·lícula o d'un llibre sentimental, torna a llegir velles cartes o diaris, recorda els moments més commovedors de la teva vida, somia, sent... L'Anatole France diu que "cada qual té l'edat de les seves emocions"...

Sempre m'he emocionat fàcilment... cada final de curs, en cada sortida del sol de cada dia, en contemplar els creixements dels alumnes, en veure el mar de tots i meu, en veure el que han fet els pares, en veure una alzina al sol, guspirejant intensitat de vida verda... De nen sempre tenia el nus a la gola, volia que guanyessin els bons, que tot fóra just i net, i picava de mans quan arribava a temps la càrrega de la policia lleugera. M'emociona veure la "Tuna", cada cop que passo prop d'una escola, cada cop que penso amb el menjador de La Salle - Reus, on dinava amb els Germans i professors i era un dels millors moments del dia. Observar la Teresa és un aprenentatge i una emoció constants. Contemplar els 95 anys de ma mare és una experiència emocionant... és com si, de sobte, aquesta es vestís de gala i s'encenguessin totes les llums de l'existència... i, per suposat, veure el meu fill en ple procés de realització és la més plena de les emocions...

Bé, comprovat que et pots emocionar, doncs ara... enamora't. Per què no? Si estàs sol, busca la teva ànima bessona. Si estàs casat, rega cada dia la relació perquè surtin, continuïn sortint, brots que seran flors i fruits de l'amor que heu anat alimentant cada dia. S'ha comprovat que les persones enamorades produeixen més hormones que endarrereixen l'envelliment i tenen més defenses. Leonard Cohen diu que "no hi ha cura per a l'amor, però l'amor és la cura de tots els mals". Com va dir algú, estic enamorat de l'amor... Hi ha tantes persones amb capacitat de donar-te un cop de mà i un somriure, éssers que fan possible la convivència i et fan sentir estimat, que és el millor que ens pot passar. Confesso estar molt enamorat, i amb un amor ple d'emocions, de la descoberta de cada dia nou. Cada dia és nou i millor... si la Teresa és prop.

Torre dels Escipions

Ha estat un dia esplèndid, amb un mar en plan bassa d'oli, un solet de primavera amb ganes d'estiu, sense vent i amb un cel net per veure-hi lluny, fins l'horitzó. Tocava bici i havíem arribar a l'Arrabassada. A l'Antònio feia dies que li anava pel cap pujar fins la carretera de Barcelona i arribar a la Torre dels Escipions...

Doncs, avui ha estat el dia. Hem complert un altre objectiu. Bé, m'ha agradat, no és gaire lluny i la carretera fa unes petites ondulacions que són agraïdes de fer. Cada pujada té la seva recompensa al baixar i no te n'adones i ja ets allí. Diria, fins i tot, que s'ha fet una mica curt i que un proper objectiu, sense anar abans als farets, podria ser arribar al Mèdol... i en projecte i com a somni, anar a esmorzar a Altafulla. La imaginació és lliure i, de moment, hem aconseguit fites que, almenys per a mi, eren impensables.

Publius Cornelius Scipio Africanus va ser cap de l'exèrcit romà a Hispània, fill de Publi Cornelio Scipio. El 210 desembarcà a Tàrraco, que fou la seva base durant la lluita contra Anníbal. Entre altres coses, va aconseguir expulsar el cartaginesos de la Península Ibèrica. El 201 li fou concedit el títol d'Africanus, sobretot per la victòria de Zama o Naraggara. Davant la nostra sorpresa, al peu de la torre hi ha una inscripció que diu que aquesta només té el nom dels Escipions, i era una espècie de casa mortuòria o crematori...

Perruqueria

Seguim de casament... "Ya viene el cortejo, laespada se anuncia con vivo reflejo...". Ara toca perruqueria. Ma mare té hora a quarts de sis. A les cinc, i amb l'ajut de la Mercè, l'aixecaré i, amb la cadira de rodes, cap a posar-se guapa... vull dir, encara més! Si pogués ser, també m'hauria d'arreglar una mica a mi. És fàcil, tot arrodonit a l'u o al dos, patilles igualades, celles uniformes i a córrer... un ja és alt i ros i tal, i amb poca cosa en té prou perquè el dia de la boda sigui el "castigador nat habitual". Demanaré hora per la Teresa per demà a la tarda, si és possible. Ella tampoc gasta massa romanços i amb mitja horeta en té prou. La seva bellesa és, sobretot, interior, tot i que s'endevina la tendresa física i espiritual que la fa única, encara que no anés a la perruqueria. El Pere, de rínxols negres i abundosos, barba potent, gairebé de filferros atzabeja, ho tindrà més complicat si vol lluir una aparença polida, una mica apartada de la molts cops poc afortunada d'alguns artistes. Mar té preciosos cabells llargs que, faci el que faci, estaran a joc amb la preciositat de la seva cara.

Fa uns mesos vaig anar a una perruqueria xinesa, on unes nenes prou agraciades em parlaven de massatges al cap i perfums orientals. Recordo que agafaven les eines amb delicadesa i tenien un tracte exquisit, a més d'un preu molt assequible. És una opció, però avui anirem a la perruqueria del barri... i farem pàtria!

Empatia

Vol dir estar en el sentir, sofrir... de l'altre. La parauleta es va posar de moda amb l'aparició de la Psicologia Humanista (Maslow, C.Rogers). Posar-se en la pell de l'altre, introduir-se en els sentiments per compartir-los i per a veure allò que l'altre no veu. Tot això requereix gran delicadesa i sensibilitat per no trepitjar els significats. Tant els nens com els joves i, per suposat, els adults tenen el seu món privat de sentiments, motivacions, fantasies... I no volen els judicis ni les valoracions fetes des de fora.

S'ha d'educar la capacitat de valorar i enjudiciar la pròpia experiència des de dintre, des d'on resideix el "lloc de control" de la persona. L'empatia vol ajudar, precisament, a aprendre a interpretar la pròpia experiència, ja que és la pròpia persona qui posseeix, en exclusiva, el seu significat. Com podeu veure, llegir al doctor Martínez Beltrán és un plaer i un regal a la intel·ligència. Deia Rogers: "Quan la persona se n'adona de què se l'ha escoltada en profunditat, se li humitegen els ulls... És com si un presoner tancat en una masmorra o un sepultat viu arribés, per fi, a comunicar-se amb l'exterior. Simplement amb això en té prou per alliberar-se del seu aïllament. Acaba de convertir-se de nou en un ésser humà ("El processo de convertir-se en persona". Editorial Paidós, Barcelona).

Ves per on, voldria empatitzar amb els meus entorns, fent sempre una millor interpretació de la prudència. Voldria obrir més els braços per abraçar més gent, almenys ser al costat en els moments menys bons. Voldria... molts dies prop teu. Empatia total...

Menarquia

Mai havia sentit aquesta paraula. Ha estat avui que, fullejant la revista "Consells del teu farmacèutic", m'he assabentat que fa referència a la primera regla (menstruació) de la dona, tot indicant que ha començat la seva vida fèrtil. Sol passar entre els deu i els quinze anys i, un cop ha començat, cada mes experimentaran una sèrie de canvis que prepararan el seu cos per a un possible embaràs.

Tot i que, suposo, no ha de ser massa agradable, sempre ho he explicat a l'escola com un procés natural. Els meus alumnes de quart de primària feien deu anys durant el curs i sempre sortia el tema dels canvis que experimentarien, molts ja a partir de cinquè. Els hi explicava amb tota tranquil·litat, remarcant sempre que tot això és normal que passi i si hauríem de tenir alguna preocupació fóra si no ens passa...

Potser un parell de vegades vaig observar el que em va semblar una menarquia. Evidentment, vaig trucar a la família explicant que, per les aparences, semblava això. Recordo les cares, tant dels nens com de les nenes, quan els parlava de l'aparició de pèls per zones estratègiques, o del creixement dels pits de les nenes o del penis masculí. algun curs costava poder contar-ho amb naturalitat, però gairebé sempre ho aconseguia. Recordo també que, fent la vigilància al pati després de dinar, algunes nenes d'ESO passaven pel trauma d'haver de demanar-me permís per anar a classe a buscar una compresa. Procurava tranquil·litzar-les i els deia que això no era motiu de cap vergonya...

Resiliència

Fa uns anys, el meu estimat Germà Lluís (La Salle - Reus) em va regalar un llibre, "De las buenas prácticas en mi escuela", del doctor en ciències de l'educació José María Martínez Beltrán. Tot plegat, és un compendi del saber, no tan sols pels coneixements de l'autor sinó també per les cites referencials que complementen, il·lustren o certifiquen les seves experiències. Paraules com empatia, resiliència, haukis, modeling... o expressions com El somriure de cada matí; Mà de ferro, guant de vellut; Ordre i concert; Generació Net... fan que sigui amè de llegir i molt valuós pel que aprens de la vida i l'educació.

Avui m'ha cridat l'atenció la "resiliència", que significa capacitat de la persona per a superposar-se a situacions doloroses, a frustracions, a desgràcies i, per extensió, als petits fracassos que, tard o d'hora, ens arriben. Enteresa en què, molts cops, aguantem fins i tot allò que no és tan just. Diu, també, que la persona amb majors coneixements i major capacitat intel·lectual pot processar i elaborar més eficaçment els traumes i els factors distorcionants.

Acaba dient, als mestres, que hem d'educar els nens i els joves en l'aprenentatge de l'enteresa: he tingut mala nota, estic mort... la vida continua i tu amb ella i busca les energies per superar la situació, etc. Vindran temps millors, i també pitjors, així que... a entrenar-se per al futur exercitant-se en el present. Penso que els sentits, molts cops, són víctimes de les sensacions, i les sensacions de les impressions... però sempre hem de conservar l'enteresa.

Pere (fill)

Sóc el pare que parla del Pere. Vull dir que sóc el Pere, pare del Pere que és el meu fill. Aquest cap de setmana ha estat amb nosaltres, sol, perquè la seva companya treballa. És un encant de criatura, i el meu fill encant i mig... Fan un parelleta d'aquelles que fan patxoca. Són de peu fàcil i enlaire...l'últim és anar a Moçambic, aquí a tombar del carrer, per la qual cosa ja s'estan vacunant i fent els preparatius. Sempre dic que tot sigui a fi de bé, sobretot quan són viatges solidaris o per amistat o senzillament culturals.

El Pere va madurant i ens explica les seves passes, les seves il·lusions, que potser són projectes que poden fructificar. Es nota que es va movent ja en plan més responsable i actiu, més adult. Són moments de retallades de tot, una època de vaques flaques on no hi ha facilitats per a res... però jo sempre l'animo a no defallir i li comento que l'esforç, la constància, el rigor i l'honestedat són sempre unes bones eines de presentació.

Però... avui és diumenge, i el tenim a casa, i hi ha més llum i més finestres obertes i la tele més alta, vull dir la veu, o apagada perquè parlem o ens ensenya les seves pensades a l'ordinador. Avui dinarem millor, la "mami" farà de "mama" del nen i jo, que també sóc de l'acudit i sóc sempre prop, doncs... seré a taula fent un bon paper. Marxarà després de dinar, feliç i content. Té una bona companyia. En realitat no marxaran, sempre són amb nosaltres, al nostre cor.

Joaquim Maria Puyal i Ortiga

Avui, ja tothom parla del mestre Puyal com aquell doctor en lingüística que, en obrir la boca, sempre demostra un estil seriós, rigorós i educat, fins i tot en les retransmissions futbolístiques, en les quals ha aconseguit crear un estil allunyat del crit gratuït que ha creat escola entre molts narradors esportius. Des de 1976 ha desenvolupat tota la seva carrera en llengua catalana, convençut de què així contribuiria a la normalització lingüística de la nostra llengua, després dels quaranta anys de repressió del règim franquista.

El nom d'aquest barceloní, nascut al barri Gòtic, va lligat a la ràdio, la televisió i el Barça. Després de les seves col·laboracions a Ràdio Barcelona, la Cadena Ser li va aprovar el projecte de transmetre futbol en català, on va comptar des del principi amb el patrocini de La Caixa... recordo que solia dir "...Caixa de Pensions, La Caixa". Ha fet famoses expressions com "escapolir-se de l'escomesa", "Urruti, t'estimo" o "més i més i més i Messi". Molts cops, quan fan el Barça per TVE, trec el volumen i escolto en Puyal, aleshores és una altra història, gairebé un altre partit.

L'any 2011 va fer el pregó de la Mercè, oferint amb format radiofònic, un repàs per la història de la ciutat durant el segle XX, enaltint sempre les virtuts de ser barceloní. Fa pocs dies, ha estat elegit Català de l'any 2011, i el seu discurs, les seves paraules d'agraïment i el seu record de totes les víctimes socials, com a veritables catalans de l'any és, un cop més, per emmarcar. També ha tingut temps de dirigir i presentar diversos programes de televisió, sempre en llengua catalana i amb gran èxit d'audiència: Vostè pregunta (1977), on li van donar el premi Ondas, Vostè jutja (1985), La vida en un xip (1989), Un tomb per la vida (1993). També va dirigir algun programa-concurs a TV3, encara que no en fou el presentador, com Tres pics i repicó i El joc del segle.

Hi ha molts periodistes que m'encanten i els segueixo: Bassas, Boet, Fuentes, Terribas... sobretot, Pérez de Rozas, però en Puyal és el mestre, la referència, la manera de dir, clara, precisa, ferma, educada...

Campions!

El Barça ha guanyat la Copa del Rei, jugant una primera part al més pur estil Guardiola, és a dir, com els àngels... amb el millor Piqué i la total recuperació de Pedro, amb el Messi de sempre i un immens Macherano, amb un Alexis i Adriano que ho lluiten tot, amb la millor línia mitja de la història - Xavi, Iniesta, Busquets-, amb aquest xiquet que ha jugat en lloc d'Alves - Montoya - i que no ha desentonat gens ni mica, amb Pinto que sempre respon quan el necessites...S'ha fet un partit, tàcticament i física, perfecte... han sortit endollats des del primer moment i al minut vint-i-cinc de la primera part ja guanyaven per 3-0. M'ha sabut una mica greu pel Bilbao, que és un equip que em cau molt simpàtic, per allò de la cura que té del planter i que cada any competeix amb jugadors de la seva nacionalitat...

Com a culé, ha estat espectacular poder acomiadar Guardiola, el millor entrenador de la història del Barça, amb el quart títol de la temporada. Escoltant la seva última roda de premsa te n'adones, sobretot, de la seva qualitat humana: ni un mal gest, educat, correcte, respectuós amb tothom... s'ha guanyat amb escreix aquella condició de persona entranyable. Com a tècnic és ja un referent a nivell mundial. Es seu Barça ha fet un joc de toc, de possessió, tècnic, un rondo on els equips contraris corren perseguint ombres fins l'esgotament.

Felicitats, Barça! Catorze títols en quatre anys és tot un rècord. Pep, que siguis tan feliç per sempre més!!

Casament

La núvia és... una mica, la nineta dels ulls de la família, també, una altra mica, la sempre possible bona noia, aquella que les bones mares voldrien per als seus bons fills. Així que sí, marcava expectatives al poble i, tot i l'esforç de les arregla-vides  i trota-convents de torn, la nena resistia i restava a l'espera de la seva veritat. I sembla que sí, és real aquesta veritat.

Diuen... "El nostre gran desig en aquesta vida és ser feliços l'un (Joan) amb l'altre (Teresita). Per aquest motiu, hem decidit que ens casem!!!", i a tothom ens ve al cap la marxa triomfant d'en Rubén Dario i la nupcial de no sé qui... i a tothom ens entra la felicitat de veure a tocar la confirmació d'una bona correspondència i un llarg amor de pau i bé...

Mentre, correm-hi tots, ells més que ningú, però els veïns pinten i posen flors i preparen els vestits i sabates i camises i corbates. Anem de botigues i proves, i no ens hem d'engreixar, i hem de tenir bon color, i hem d'estar simpàtics perquè veurem amics i familiars d'aquells de sempre i mai, però que són com Madagascar, que sabem que hi és però no l'ha vist ningú...

Serà un dia bonic. Anirem mudats. Aparcarem la crisi i ens omplirem, tots plegats, de mil desitjos de salut i pau i feina. Gairebé tot serà sa i sincer. Tot net i de cor. Realment fan una bona parella... porten implícita aquella dolcesa només a l'abast de les bones persones. Que sigueu feliços per sempre més!!

25 de maig

Els jubilats cobrem la pensió el dia 25 de cada mes. A primeres hores del matí, la Caixa m'envia un missatge, un "piticlin", on m'avisa de què el pagament ja s'ha fet efectiu, la qual cosa m'alegra el dia... Si, a més, aquest és primaveral i de bici, doncs la cosa pinta bé. Hem sortit, l'Antònio i jo, del Serrallo cap a l'escullera: far, faret, Miracle, Arrabassada i, un altre cop, l'Antonio al faret i jo al far gran, perquè ahir vam caminar molt i estava una mica cansat.

Com sempre, observant i aprenent i gaudint de tanta immensitat, deixeu-m'ho repetir, de blaus de mar i sol i sal. Sempre hi ha vuit o deu vaixells que fan torn per entrar al port, alguns grans i macos de veritat. Avui, un petrolier, amb moltes tones de cru, era guiat sàviament pels pràctics i hem pogut gaudir-ho d'aprop. Moltes bicis i gent gran fent coses rares amb els braços... Algunes nenes patinant, nenes d'aquestes que també són maques per la tarda, a tothora. No em fa gens de gràcia que un jove amb patins lineals vagi més de pressa que jo amb bici, però m'aguanto i accelero, fins que veig que marxa sense remei. Dues senyoretes marroquines, amb el mocador, tot just deixaven veure dues carones precioses, d'aquelles tot ulls i boques de disseny.

Però aquest 25 de maig encara ens guarda una darrera atracció: un Barça-Bilbao com a final de la Copa del Rei de futbol, a Madrid, sense la senyora Aguirre i entre desfilades cavernícoles. La gent normal, pensem gaudir d'un bon espectacle esportiu...

Eros

La parauleta ve del grec i significa "déu de l'amor". Segons Freud, instint o principi de la vida del qual brolla la libido, en oposició a Thànatos. La libido, també segons Freud, és un impuls fonamental i força creadora de l'energia vital que brolla de l'eros (instint o principi de la vida) i origina i dirigeix les manifestacions de l'impuls sexual. Thànatos o Tanatos o Tànat, era un déu grec, personificació de la mort. Segons Mesíode, és fill de la Nit i germà de la Son (Hipnos).

Tot això em recorda, una mica, quan estudiava allò dels principis del bé i del mal, eternament en lluita, implacables i enemics. Ormuz, el creador del Sol de la Llum i de la Bondat, envoltat sempre de sis ministres que simbolitzaven la santedat, els pensaments nobles, els bons consells, la immortalitat, la generositat i la virtut. Ariman, el geni del mal, envoltat també d'alguns ministres, que són el furor, l'ambició, la venjança, etc. El déu de les tenebres només pensa en combatre a Ormuz... L'home és un soldat més en aquest grandiós combat que no acabarà fins la fi dels segles. Aquesta era la doctrina de Zoroastro (segle VI a. de J.C.).

De tot plegat, em quedo amb el déu de l'amor. Déu és amor. Amor, inclinació o afecció profunda envers una persona. Adhesió intensa i desinteressada a una cosa, a uns principis. Amor és allò del cor, que alguns cops no raona ni el cap, però sempre és la millor raó. És la raó dels sense raó... però sent la millor raó. Segur! Déu és amor!!

Verdura

De petit, a casa, a Deltebre, com a molts nens, no m'agradava la verdura. Quan la mare feia col-i-flor, el pare i jo ens posàvem els dos dits al nas, fent aquell gest per no sentir l'olor no massa agradable d'aquella classe de col. Les bledes les havia de sofregir amb un allet i tal... i si afegia una baldana, millor. Les bajoques eren el meu pitjor enemic... recordo que la mare me'n posava poquetes i, de mica en mica, anava augmentant la quantitat. L'all i la ceba cuits eren - l'all encara ho és - una cosa que no em podia empassar de cap manera. Els espinacs, com les bledes però en dolç i tampoc em deien res. Els pèsols, les famoses boletes verdes, doncs... també vam anar fent comptes per veure quantes en menjava. Pebrot si, albergínia no. Tomàquet si i de totes les maneres. Col, amb arròs i fesols, el típic "calent" del Delta. Mai vaig menjar faves, ni tendres, ni amb carn, ni amb carxofes...

De gran, a Reus i ara a Tarragona, gairebé diria que dic sí a tot allò que de petit deia no. A part dels consells dels pares, un s'assabenta, amb el temps, d'allò de les vitamines, dels greixos bons dels fruits secs, del carotè... i, de mica en mica, es fa amic de la planxa. Avui l'he vist atractiva... era plena d'espàrrecs, xampinyons, rodanxetes de carbassó i albergínia... feia cara de bona pinta, com diria en Pere. Un cos sa, per una ment millor!

22 M, dia de mani

És aquell dia on els sindicats diuen que han anat més d'un 80% i l'administració un 20% i escaig. Es sembra confusió, pseudopolítiques enverinades i, ni els propis mestres, no tots, expliquen com cal a les famílies la repercussió de tanta retallada, sense cap mirament, sobretot als nens...

Suposo que ja no s'ompliran la boca parlant d'atenció a la diversitat, d'agrupaments flexibles de càlcul o lectura, de beques, de 25 alumnes per classe, d'igualtat d'oportunitats. No, no parlo del sou dels mestres, que és la nòmina que tenen millor controlada i és d'on comencen sempre a pouar quan van maldades. Però si que em costa d'entendre allò de més alumnes i menys mestres, és a dir, més hores i menys sou, i els interins en situació desesperada. Puc entendre una situació de crisi general i arreu del món, però espanta veure que, havent tant de patrimoni intocable i tanta paga astronòmica i vitalícia, es continuï posant mà, de manera persistent i gairebé incontrolada, als pressupostos d'educació i de sanitat.

No puc deixar de pensar en aquell poble que no pensa perquè li han estafat l'oportunitat de fer-ho. Un poble sense cultura, sense educació, sense capacitat de fer o decidir, sense coneixements i amb el cap cot, és més fàcil de manipular i explotar. Encara hi ha molts pastors d'aquells que els encanta menar el ramat per la muntanya.... Tot el meu respecte als pastors i ramats no emprats en sentit figurat!

Colors de bosc

Colors de bosc en primavera, quan ha plogut i tot s'omple i s'encén i esclata. 

Un camp de civada puntejat de roselles solitàries... algú deia que era la núvia del camp. 

Prop d'allí, una margarida groga de pètals fins i llargs, 

com per esbrinar si m'estima o no... al costat, un romaní florit, 

bonic, prop d'unes branques de farigola... donen aroma al color. 

De sobte, ella, gran, arrodonida, preciosa... quan la ginesta floreix 

l'espectacle és ple, intents, generós, groc de grocs de llum i vida. 

Un espígol blau, lavanda que es fa colònia i, abans, es va fent d'un morat clar, lila. 

Una figuera de fulles d'un verd fort i figues, encara a mig fer, 

però amb tot de força per arribar a ser grans i maques. 

Seran negres, seran bones, seran un color i un plaer. 

Algun grèvol de fulles alternes, lluentes i espinoses, 

farà flors blanques i rosades, i fruit globulós, vermell, lluent. 

Esparregueres de verds diferents i espàrrecs tendres i deliciosos. 

Tot color de bosc, de Pont del Diable i els seus camins entre pins llarguíssims 

i esbarzers punxents, flors de blancs i grogs, i liles i marrons de terres i pinyes, 

herbes, xops, olms, alzines d'escorça negra pel pas de tants anys. 

Colors d'un cavall blanc i dos de negres i un de color vi dolç. 

Color negre d'un senyor de color que camina... 

Colors de bosc i camp i flors... colors d'aroma i salut.

Rafa

Quan parlem del tenis actual, tots tenim al cap al manacorí Rafel Nadal, "Rafa" per a tots els seus seguidors, que són molts arreu del món. Particularment, li tinc una devoció especial i des dels seus inicis. És un portent físic, però també tècnic, a més de psicològic. Fa de la prudència i l'educació, l'esforç i el respecte, una habitual norma de conducta. És un exemple pel jovent i els nens per la seva correcció, per la forma com perd, poques vegades, o com guanya la majoria de partits. Mai li veuràs un mal gest, o rebatre la raqueta, o capficat en una discussió amb els àrbitres de cadira. El seu procedir a la pista és ple d'imatges plenes de tendresa...

Recordo les últimes victòries sobre David Ferrer, que és molt amic seu i a qui li sap molt greu guanyar, sobretot a Barcelona, i així ho proclama cada cop que el venç. Entranyables, també, els seus duels amb un altre tenista immens, com és Federer. El respecte i admiració mútua és un guió que s'hauria de llegir algun ego  d'aquests que només viu enganxat al seu mirall. Últimament, són ja una pràctica habitual les finals amb l'actual número u, Djokovic. Les dues darreres, a Montreal i a Roma, les ha guanyades Nadal, refent-se així una mica de l'any passat, que sempre li guanyava el croata. Pel que he vist avui, a la final de Roma, també tenen bona relació i als parlaments s'han felicitat sincerament.

Ets gran, Rafa, un lluitador... sembles bona persona. Ànim sempre!!

El meu barri

El meu barri té plaça i escola, pavelló i piscina, farmàcia i super...Palau. En Walter i la Lourdes tenen un bar cadascú i el Serrallo és a tocar, com tot allò que era la Sofrera i ara estan construint uns originals pisos, en un emplaçament que respon al nom de Noucentre, amb la qual cosa ens transformarem en un dels centres d'interès de la ciutat.

Tenim fleca i benzinera i parada de bus a peu de casa. El Francolí, que de vegades és un riu, és aquí mateix i hi ha ànecs de coll-verd i fan soroll de Delta. L'escola, propera, amb la plaça al davant, és potser el millor que em podia passar... Des de casa, escolto els nens i els veig com juguen al pati i a la plaça, música de formes i aguts, sempre espectaculars, sempre entranyables, sempre en el meu millor record. El barri és zona de vianants, tranquil, amb tot a tocar i amb fàcil desconnexió al mateix temps. Activitat i dormitori fan una combinació de convivència pacífica i gran qualitat. Hi ha de tot com pertot però, en general, la gent es correcta i educada.

Ara, com a jubilat, en tenir més temps, les meves presències variades per tot arreu m'han fet descobrir un molt bon grup de persones, amb les quals passo molt bones estones i amb una familiaritat i estima que sembla que siguin amics de la infància, de tota la vida. Em sento a gust, estic bé, fins i tot, alguns són del Barça... per tant, també hi ha gent amb bon gust! Per cert, el meu barri es diu Residencial Palau...

Mostra Residencial Palau en un mapa més gran

Felicitat

"La felicitat és com un petó. Has de compartir-lo per a gaudir-lo" (Bernard Meltzer). Evidentment, tothom vol ser feliç, per això és important descobrir aviat que un és feliç quan ha facilitat la felicitat dels altres i la comparteix...

Molts cops, intentava explicar aquest concepte als meus alumnes de primària, i solia fer-ho fent una pregunta... "Imagineu que és l'aniversari del vostre millor amic i li feu un regal, d'alguna cosa que li agrada molt... Qui penseu que és més feliç, l'amic que rep el regal o tu que li has fet?". Els nens de nou o deu anys, potser un pèl justos d'edat, solien respondre que era més feliç qui rebia el regal... només alguns, una mica més reflexius, o perquè miraven la meva cara de no aprovació, deien que ho era qui feia el regal. Poc a poc, recreant-me en cada paraula, i com si els passés una sessió de diapositives, intentava apropar-los a la satisfacció que experimentem en veure com som capaços, amb les nostres accions i maneres de fer, de proporcionar pau i somriures, generar bona convivència, amor del bo i felicitat en el nostre entorn.

Escrivia, no fa gaires dies, que de vegades fem una mala interpretació de la prudència i no fem aquelles bones actuacions que podríem fer. L'estat feliç és aquell de la consciència en pau, on poques vegades el silenci és un regal... mai no ho és la inhibició.

Don Santiago Candela

Crec que la majoria de persones hem tingut un mestre, sobretot aquells que tenim la sort de ser de poble, que ens ha marcat, ens ha obert camins i ens ha posat aquell segell, fàcilment reconegut pel que s'acosta al procedir de tant exemplar personatge.

Recordo amb gratitud al meu mestre Don Santiago Candela, canari ell, però totalment identificat amb tot allò que sona a poble i Delta, persones, feina, arròs, pesca i cacera, higiene. Era una persona entregada, no només als seus alumnes, sinó a tots els estaments i famílies d'aquelles terres tant mancades de direcció i estima. Ara, com a mestre, encara que jubilat, augmenta la meva admiració per aquell bon home, de dedicació plena i encert.

Avançat al seu temps, sempre donava prioritat a totes aquelles coses que poguessin tenir utilitat pràctica i per al millor desenvolupament de la joventut. Sembla que estic veient aquella escola unitària on tothom sabia el que havia de fer i ell, amb tot l'art i ciència, anava passant pels petits grups, fent aquella sensació de què tots estàvem atesos i actius.

Famosos eren els seus "problemes d'arròs", comptes d'arròs... tants sacs per jornal, de tants quilos per sac, a tant el quilo, menys despeses, menys el "cupo", que era un impost... doncs havies d'arribar a veure quant t'havia quedat de la collita d'aquell any. Això era fonamental per a aquells nens que serien pagesos, però estarien preparats per a fer "un compte d'arròs"... quasi res! Em ve al cap que una vegada anàvem d'excursió per dintre del canal, sec, de l'esquerra de l'Ebre i, de sobte, ens va fer sortir i tot traient una cinta mètrica ens va ensenyar a mesurar alguns tancats d'arròs. Un cop a classe, ens parlava de l'àrea i el perímetre d'allò que havíem preparat.

Anava per les cases a parlar amb les famílies i li sabia molt greu que els seus alumnes no anessin a classe. No era cridaner, tenia aquella autoritat que només tenen els mestres amb molta classe i vocació. Net i polit, ordenat i amb molta mà esquerra, es feia estimar... Recordo que, per Nadal, tots els nens de la classe que podíem, li portàvem pollastres, torrons, arròs, ous... i, un cop, va haver de fer-se un galliner de tants animalons que li vam portar.

El recordo especialment perquè, parlant amb els meus pares, els va comunicar que jo tenia prou capacitats per continuar estudiant, després de quatre regles, un dictat i els ja esmentats problemes. Aleshores, em va preparar per fer l'ingrés al batxillerat. Em vaig examinar a Tortosa i ell em va acompanyar... i així va ser que un nen de terra fangosa, meravellós poble del Delta, va acabar fent Magisteri i sent mestre de La Salle de Reus. El meu respecte, agraïment, admiració i gratitut a un gran professional i millor persona: Don Santiago Candela.

Coses i més coses

Aquest matí plovia, pluja fina com a Bilbao, però res d'aigua, només un cel tintat negrós i un ventet frescot que ens ha retingut a casa. Hem pensat en la possibilitat que caiguessin quatre gotes fermes i persistents, i que tot i arribant a Rasquera poguessin acabar amb tanta hectàrea cremada. Però res de res, les darreres notícies del migdia diuen que l'incendi continua sense control i que ja és a pocs quilòmetres de Tivissa. El meu respecte i admiració pels bombers, forestals i a tots els implicats, que fan una feina impagable, molts cops incompresa i mai valorada justament.

He aprofitat per escriure alguna cosa. També he fet una estona d'horitzontal al llit de Pere. A quarts d'una he baixat a fer un tomb pel barri i pel Serrallo, que és aquí al costat. Davant l'escola hi ha cinc cartells que expliquen molt clar el que representa, per a les famílies i pels alumnes, tanta retallada en el pressupost d'ensenyament. Tot apunta a que aquesta propera vaga serà massiva...

El Serrallo sempre em dinamitza una mica... el mar i el iot del xeic, les barques, algun pescador de bota de goma llarga i amb davantal, furgonetes que van a la subhasta, encara algun cubell de peix de la part del pescador, encara l'encant del que era el Serrallo quan tot era més a l'abast, més manual i menys tecnificat.

Demà passaré per la bàscula i per la Rocío (infermera). Em tornaran a renyar. Faré cara de bon nen i mostraré el meu millor propòsit d'esmena. Coses, coses i més coses...

Compendi

El senyor Conde, Don Feliciano, professor de Geografia i Història a l'Escola Normal de Magisteri, on ara és l'Escola Miracle, era tot un personatge, divertit algun cop, però implacable, impenetrable, inaccessible, fins a tal extrem que alguns alumnes, sobretot senyoretes, havien de canviar d'Escola Normal si volien acabar la carrer...

Un cop, quan fèiem segon, ens va anunciar el llibre d'Història Universal que tindríem a tercer: "Es un compendio con muchas páginas, bastante completo y que ustedes lucirán con orgullo por las Ramblas... las chicas o los chicos se les acercarán para ver de cerca tanta hermosura...". Després un se n'assabentava que compendi vol dir "abreviació, exposició succinta dels elements principals d'una obra més extensa", és a dir, d'alguna forma encara li havíem de donar les gràcies. Estava casat amb la professora de Cal·ligrafia, una senyora grassoneta i també amb el seu caràcter peculiar...

Recordo perfectament tots els professors que vaig tenir, especialment a la professora de Literatura, per la seva facilitat i gràcia en la comunicació dels seus coneixements. La senyora Galés era tot un espectacle explicant les obres dels autors proposats, i a mi em feia el parer que era al cinema. Una vegada em va posar un deu sense haver estudiat gens, però, fent l'examen, recordava perfectament les seves classes on sortia aquell tema.

Temps, eren temps de bons professors, companys i amics d'arreu de Tarragona...

M'han renyat

Normalment era jo qui ha anat sempre fent de "pater boni concili", primer a l'escola i després per la vida de mestre jubilat, on ja se sap... no som mestres de res, tot i que sabem una mica de tot i anem, gairebé sense voler-ho, sobre-explicant les coses i donant consells per un tub...

Avui,la meva doctora , jove ella, maca, professional, agradable... però ferma i directa, m'ha renyat. Els nivells de colesterol, triglicèrids i glucoses variades han pujat més del que caldria i, és clar, ha posat el crit al cel... però bé, m'ha agradat, ho ha fet com aquella que renya al seu pare. Crec que en els seus principis devia ser tímida, una mica reservada, però la noblesa que sembla tenir, el contacte amb les persones (pacients) i aquella bona professionalitat fa que una aprengui a dir les coses pel seu nom, a la cara i amb solemnitat. És la història dels "sempres"...

Ara, la continuació: infermera de controls sovint, medicació, dieta... Sense pa, ni vi... negre, ni arròs, ni pasta, ni pastissos. Planxa, aigua, verdures i alguna fruita. Bondat, les pastilles a l'hora, la moral a tope... La sort que tinc és que, després d'uns dies, gaudeixo, fins i tot, de les bledes i el bròquil, de les bajoques i la col-i-flor... He de menjar cinc cops al dia, en petites racions i tal... M'hauré de portar bé, per veure si perllongarem una mica  les gràcies d'aquesta nova i encantadora vida de jubilat...

Conills

Hem caminat per l'esquerra del Francolí, camí d'ombra de xops o olms i envoltat d'herbes baixes, lavanda, ginesta d'un groc llampant, vermellós de sol, alguna esparreguera i esbarzer d'aquell que et ratlla la pell sense avisar...

Tot natura, bonic, verd i de colors, però avui ha estat, especialment, un dia de conills. A la nostra esquerra, entre riu i camí, hem vist més d'una camada, amb la mare i els llodrigons, que ja van prenent consciència de què tenen les potes preparades per anar fent salts espectaculars, a la carrera més llançada. Prop, i damunt d'una pedra grossa on solem seure de vegades, un conill negre, gran, gros, d'orelles llarguíssimes, com per escoltar en la profunditat dels silencis, es deixava veure, amb les seves potes del darrera poderoses i formant gairebé un angle recte. En apropar-nos, ha saltat com un llamp, espectacular de potència i velocitat, desapareixent en un no res per la frondositat del lloc en aquestes contrades.

Més endavant, caminant entre xerrades i parades, n'hem tornat a veure i sentir fent ziga-zaga, a tota marxa per les herbes. M'ha semblat veure'n molts i amb predomini de petits, la qual cosa suposa la proximitat dels caus i la complaença en què es troben, prenent el sol al bell mig del camí, amb menjar abundós per les darreres pluges que ho han enverdit tot i, sobretot, perquè en aquest lloc està prohibit caçar. Enhorabona, macos!!

Moral... i humor

És coneguda aquella dita que parla de la persistència de l'Alcoyano: "Té més moral que l'Alcoyano, que perdia 6-0 i va demanar cinc minuts de pròrroga"... Moral i humor és el que tenim l'Antonio i jo, caminant per aquests mons de Déu o fent bici pels Pirineus o els Alps, com sempre anomenem a la pujada del Fortí de la Reina o al camí de l'Arrabassada. Sovint parlem de què si ens ho manessin, no ho faríem pas.

Moral, i de la bona, la que s'ha de tenir cada cop que se't carreguen els bessons o comença a fer mal aquí, fa mal allà, fa mal pertot, després de tres hores pels camins del Pont del Diable. Moral, quan la bici reclama pedals i la cama diu que prou, perquè el genoll grinyola i reclama una parada tècnica i reparadora... més aviat recuperadora.

Però també hi ha bon humor... és a l'abast i fàcil d'aplicar, aixeca l'ànim, t'arrenca els millors somriures, t'empeny cap a la fita proposada. Ric cada cop que l'Antonio diu que "he cogido la linde", que vol dir anar més de pressa de l'habitual en mi. També riem quan hi ha dies que "no andamos ni patrás". Accelerem amb un cert plaer quan som a prop del bar de la Lourdes, perquè és prop la cerveseta reconstituent. Humor en veure'm vestit de formiga atòmica i comentant els despropòsits dels polítics, menys divertits... i preocupants. S'ha de ser constant en l'esforç per la vida... també en fer-la sana i agradable.

Una de vaquers

Estic mirant un apel·lícula d'aquelles de l'oest, de trets i polseguera, de vaquers, sense indis en aquest cas. S'anomena Río bravo, amb Jhon Wayne i Dean Martin...

Recordo l'encant que tenia per a mi aquest tipus de cinema americà. Actors com Gary Cooper, Alan Ladd, Clint Eastwood, Jeff Carey, Paul Newman, Robert Redford, Strother Martin o Dean Martin... i molts més, protagonitzaven una filmografia típica de bons i dolents, on el xèrif i l'ajudant acabaven fent justícia perquè, a més, eren els més valents i els més ràpids en treure el revòlver i pitjar el gallet.

En la meva joventut més jove, i a Deltebre, anàvem al Cine de Dalt on, cada setmana, ens en feien alguna: La muerte tenia un precio; Por un puñado de dólares; El Dorado; Apache; El Bueno, el Feo i el Malo; Jerónimo; Dos hombres y un destino; Le llamaban Trinidad; Con él llegó el escándalo; Duelo al sol... i moltes més. Eren uns temps macos.

Recordo que a la mitja part ens compràvem xufles i, quan podíem, una xocolatina que era boníssima. Abans d'entrar, preníem un cafè al Bar La Mina, on l'amo, un senyor molt agradable, sempre ens encetava alguna ampolla de conyac vell, de la reserva, i ens posava unes gotetes. Eren altres temps. Esperàvem el dissabte o diumenge per anar al cinema... i per menjar sopa i olla.

Una paella per a cinc

El meu amic del poble, José de Tacos, i jo solíem anar a la platja de la Marquesa, i allí agafàvem quatre musclos, un grapat de cloïsses i unes quantes escopinyes. Molts cops, també preníem el gamber i agafàvem anguiles, d'aquelles rovellades i super negres, de panxa blanquíssima, que mai més n'he tornat a menjar de tan bones...

Abans d'enfilar cap a la platja, passàvem pel Restaurant Els Bascos, on treballava el nostre amic, al cel sigui, Joan d'Ignasi. Allí fèiem el talladet i algun pastisset i li encomanàvem una paella per a cinc, que estigués a punt i a la taula cap allà a les dues de la tarda. José i jo, puntualíssims i amb les mans netes, érem a taula, cullera en mà, immediatament, instants després de l'aparició de la paella. Fèiem una ratlla al mig i començàvem a menjar, sense pressa però sense parar. En Joan ens preguntava: Que no havíeu de ser cinc? Xeic! no teniu espera... Ho teniu tant prop de les dents que no recordeu ni als parents. En un tres i no res, ens cruspíem aquell arròs de paella mixta, amb tendència a marinera, que el nostre amic ens millorava per allò de l'amistat i la constància amb què el visitàvem.

Només érem dos... en plena collita de colesterol i triglicèrids i hidrats que serien sucres i altres atemptats contra l'organisme, que ens va acabar passant factura i que ens ha costat reconduir. Cal tenir coneixements... i coneixement per no passar-se. És diumenge... Salut!

Petites coses

És un dia de sol i casa i mare de 95 anys com a 95 estels. Fa calor d'estiu. Dinarem planxa i amanides variades, i sense Pere ni Mar, que tenen sopars de comiat de companys de carrera que segueixen camins diferents. Farem migdiada i, abans, cafè per torns... i després veurem el Barça, que juga al camp del Betis, a Sevilla. Només restarà la Copa del Rei... estaria bé guanyar-la, encara que només fos com a regal al millor entrenador de la història del Barça.

Són dos quarts de cinc, s'escolta el silenci... no se sent ni el veí de dalt, que sempre fa obres en cap de setmana, ni el gos de la veïna del segon, que sol buscar i reclamar la mestressa amb insistència. Fa calor d'ombra i descans. No hi ha nens a la plaça ni a l'escola i això encara fa augmentar la sensació d'aïllament. Els trens gairebé no fan soroll. La Teresa sembla tenir silenciador en el teclat i està capficada en les seves tasques...

Jo passejo per les petites coses de la vida... L'altre dia mirava àlbums de fotos, alguna de quan era "guapet" i la Teresa una nena de vint anys... i, després, el Pere, de totes formes, llocs, edats... meravella de la creació. Fotos de pares i família per veure la vida... passar. La mare descansa. Una cosineta es casa. Estic jubilat. Tinc una bona acollida al barri. El dilluns farem bici i altres coses... i ho aniré contant, mentre durin les piles i l'ànim dels peus enlaire...

Aquell home que bevia conyac

Ens trobàvem cada dia laboral al bar de l'estació del bus. Quan arribava, a les vuit del matí, ells ja era allí. Jo demanava el talladet habitual i ell la copa següent a l'anterior... però no, no feia cap signe d'embriac de cants o crits provocadors, més aviat feia aquella cara de les persones que són víctimes dels entrebancs de la vida i s'enfonsen sense remei.

Més d'un cop, vaig estar a punt de dir-li alguna cosa, però mai mirava enlloc, esmaperdut, allà a un extrem de la barra i sense soltar la copa... era una agonia silenciosa i lamentable. No, no vaig tenir cor de treure'l d'aquell estat irreal, per allò de la reacció que pogués tenir o per la mala interpretació que, de vegades, fem de la prudència. Més d'un cop me n'he penedit de no haver-ho intentat, si més no, per dir-li que l'alcohol no soluciona cap problema, sinó que més aviat n'afegeix d'altres, tots greus i gairebé irreversibles.

De sobte, un dia de pluja i fred d'hivern, va desaparèixer. Després d'uns dies, vaig preguntar al cambrer i em va explicar que era un senyor que tenia una llaga a l'estómac, un fill amb síndrome de Down, s'havia quedat sense feina i, a més, feia pocs dies que s'havia separat de la seva companya.A la vida també passen coses així i, tot i que jo no combrego mai amb l'autodestrucció, de vegades puc arribar a entendre-la. Tant de bo se n'hagi pogut sortir, almenys de l'alcohol...

La mare ja en té 95!

El pare va morir als 93, jo en tinc 65 i la mare en fa 95. Sembla que ens agrada la Terra, tot i que de vegades som als núvols i el pare al cel. En l'aniversari de ma mare, dos bombolles es passegen per la peixera que és el meu cap... en una diu gràcies i en l'altra perdó. El meu agraïment, per tantes i tantes coses, és infinit. El meu penediment, per cada vegada que no he estat a l'alçada de tant d'amor, també és autèntic.

Gràcies per la vida, per la cura que has tingut en instruir-la i educar-la. Gràcies per la fermesa i el caràcter en la senyalització del camí recte i net. Gràcies per veure en la foscor i en la distància. Gràcies pel consell. Gràcies per l'exemple, per la constància i l'entrega total i abnegada. Gràcies per aquell somriure, només al teu abast. Gràcies pels macarrons, únics, especials, diferents, o la flor que feies amb els canalons de l'estiu. Gràcies per l'original sabor de la teva sopa, que mai més he tornat a provar. Gràcies per fer-me tornar una taronja que havia agafat sense pagar. Gràcies pel sentit de consciència i de justícia i de responsabilitat...

Quan un té una mare com tu, em ve al cap aquella frase que diu: "Hi ha persones que la seva biografia s'hauria d'escriure de genolls". Aquest és el cas: de genolls, et demano perdó per cada cop que no he sabut fer-te arribar tot l'amor que et mereixes...

Avui, festa!

L'Antonio i jo vam establir que el primer divendres de cada mes aniríem a esmorzar al Serrallo. El divendres passat, que era el primer del mes de maig, l'Antonio va haver de fer d'avi, i avui hem anat a esmorzar: unes sardinetes "made in Serrallo" recent arribades, un vinet negre Costers del Priorat (14,5º), amb poc cos però amb molt grau, i una amanida de tomàquet, ceba i olives verdes que feia patxoca.

Pel proper mes, la fita està en un entrepà integral de pebrots verds i llonganissa, després d'un aperitiu d'un taquet de truita amb xistorra i una tapeta de seitons, amb un vinet negre similar però, si pot ser, amb més cos. Després, cafè i passeig pels tinglats per veure les barques dels pescadors i els iots dels xeics, que de vegades és blanc i d'altres negre, depèn del dia de la setmana.

Tothom tranquil... això només serà una vegada al mes i en divendres, vull dir després del dijous que és el dia que fem doble ració d'exercici, ja que la Teresa surt de la feina a les dues i ho podem allargar més... De totes maneres, és bonic i és territori "comanche" dels pescadors i d'altres persones que treballen al port i al Serrallo en general. És el lloc ideal on pots menjar-te uns peixets del dia, amb una amanida i un vinet adient. No hi ha cap luxe, ni manca que li fa... Els amics i companys s'ho parlen i s'ho mengen i s'ho beuen... en pau.

La Font d'en Garrot

Avui ha estat un gran dia, un matí esplèndid en què hem aconseguit tres fites que ja feia algun temps que ens il·lusionaven. L'Antonio i jo hem sortit a un quart de deu cap al Pont del Diable. Un cop allí, hem descansat cinc minuts i hem enfilat el camí cap a Sant Ramon. Hem deixat a l'esquerra la urbanització i, una mica abans d'arribar al Mas d'en Garrot, hem vist l'alzina bicentenària que l'Antonio tenia controlada pel Google.

Una mica més enllà, hem arribat a la Font del Garrot, que era un objectiu prioritari. Pobra font, abandonada, inactiva i utilitzada per alguns ocupes que després només hi deixen brutícia... Des d'allí, hem hagut de fer una bona pujada per arribar als senders que ens han portat, primer, al Mas de l'Àngel i, després, un altre cop al Pont del Diable, on hem tornat a descansar una mica, i hem continuat per la vora del Francolí fins arribar a casa. Eren dos quarts de dues, la qual cosa vol dir que ha estat una sortideta de més de quatre hores, tot i que hem fet alguna paradeta en algun banquet i alguna pedra dels camins.

Bé, molt bé, després d'una bona dutxa reparadora, et quedes amb la satisfacció de què el peu encara acompanya l'ànim i, tot plegat, té moments d'eufòria i de conquesta, si més no, fas salut, mous el cor... i després tens una gana que et menjaries un bou, amb un vinet negre de la Terra Alta o del Priorat...

Un altre cop al Delta

Ja ho sabeu... Deltebre és com els altres pobles, però en bonic, i el Delta en conjunt, un paradís de natura plana i de colors diferents per a cada estació de l'any. Ara toca color d'aigua... si, si, ja ho sé, l'aigua no té color, però aquesta sí. És aigua d'arrossars en moviment, terrosa i adobada i amb color cel i sol... és, també, aigua de colors perquè d'allí naixerà una immensitat de verds, que seran grocs, que seran vida.

Fa uns dies, els tractors aixafaven la terra i ara l'arròs ja és prop de puntejar. És un temps maco per anar al Delta, es nota que alguna cosa es cou, que els miracles de la natura són al caure... Les polles d'aigua, de bec vermell, creuen les carreteres, ànecs de coll-verd volen pels tancats, mentre unes fotges semblen discutir la propietat d'uns cucs que passegen pel marge...

He preparat l'excursió que els alumnes de quart de La Salle de Reus faran al Delta... segurament els acompanyaré i, com sempre feia, els explicaré, una mica, coses de la meva estimada terra. Anirem a l'Ecomuseu i a fer en barca els últims cinc quilòmetres de l'Ebre, abans d'entrar a mar (desembocar). Em fa il·lusió passar un dia amb les meves estimades Txell, Marga i Mònica, i també amb els nens que, a la majoria, encara conec perquè el meu darrer any vaig fer alguna classe a tercer.

Però tornem al Delta... quan vaig, ja ho sabeu, se m'obren els esperits, tot és especial, únic, diferent, natural...

Tano

El meu ex-alumne, primer, i company a La Salle Reus, després, Andreu Ferré, quan tenia alguna petita contradicció, solia dir: "La mare del Tano!". Això m'ha fet pensar avui en qui devia ser aquest Tano... Com sempre en aquests casos, la Teresa ha escrit el nom a la maquineta i, a l'acte, tota, totes les explicacions del món, història, vida i miracles...

Es veu que era un gitano eixerit i entremaliat, fill de la seva mare, també tota enginy i que l'havia alliçonat sobre el que es podria trobar per la vida. Sembla que aquesta senyora havia estat molt trapella i se les pensava totes... totes les formes de sortir-se'n després de ridiculitzar al personal.

Una llegenda explica com el Tano sortia amb el fanalet apagat, o encès però a l'extrem d'una canya, o pegat al cos però embolicat amb un sac, i no es veia la llum. Se'n fotia de la guàrdia perquè deia que no incomplia la llei, sinó que aquesta no estava ben especificada. Va tenir gran fama i reconeixement entre la població, com a persona d'una gran subtilesa. Sempre deia que totes aquestes pensades venien de la seva mare, que era una mestra en tots aquests afers.

He escoltat, també, l'expressió "La mare del Tano quan era gitano". Pel Delta, i en dies de vent fort, també diem alguna cosa així com "Quin tano que fa". La mare del Tano... s'ha acabat el full!!!

Petanca

Hem anat a La Pineda, al bar Sanchís, un lloc que ens ha caigut en gràcia per les seves moreres i el tracte agradable dels cambrers. Solem fer un talladet, hi ha wifi i passem una bona estona...

De vegades fem un tomb per la platja i veiem alguns grups de gent gran jugant a la petanca... i el meu cap es dispara en records agradables de persones estimades: el meu sogre i el seu cunyat jugant amb una petanca francesa, a la que engreixaven i en tenien cura perquè estigués sempre a punt... el professor Julián, companys meu de La Salle de Reus i persona a qui tinc gran consideració, també és un expert en aquest joc i, tant a Sabadell com aquí a Reus, va contactar ràpidament amb els amants d'apropar les tres boles a la més petita. Bé, molt bé, és allò del grup, de la xerrada, gairebé sense malícia, però també d'algun enfrontament aferrissat... perquè el joc és el joc i a ningú li agrada perdre ni a la pedrusca. Suposo que després van a fer la cerveseta o, si més no, un talladet descafeïnat. Abans, havien quedat a les sis, quan el sol, ja minsat, fa les últimes passejades del dia.

La petanca fa relació, temps, amistat... El diccionari de l'enciclopèdia diu que és una variant provençal del joc de botxes. Aquest es practica entre dos equips amb boles de fusta o metàl·liques en el qual el jugador ha de procurar que la bola que tira se situï com a més prop millor del bolig, bola de referència.

La Nou de Gaià

Té un cert encant, empinat, entre escaletes i pendents pronunciades, pots arribar, fins i tot en cotxe, al castell, als miradors, sobretot al de la Pleta, des d'on es contempla un bonic paisatge de vinyes a punt i ben curades. L'Església de la Magdalena, tancada, ens ha deixat amb les ganes de la visita habitual. Hem vist una imatge de la Verge de la Neu, guarnida amb moltes plantes en flor que feien patxoca. També hi ha un carrer dedicat a aquesta Verge, i el carrer Major, i el Nou... el carrer Nou de La Nou de Gaià.

M'ha cridat l'atenció una casa pintada d'un blau llampant i, en apropar-me, he vist que era una "casa rural" que responia al nom de "Can Lluïset". Tot molt més gran del que em pensava i, com sempre, el castell al punt més alt, amb restes on hom pot somiar en aquelles realitats passades, tot i que la pintura d'unes ratlles horitzontals m'han semblat poc oportunes.

M'ha sorprès no veure cap bar obert i que les cooperatives de venda de productes de la localitat només obren divendres a la tarda i els caps de setmana fins a les dues. Pràcticament ningú pel carrer, bé, una senyoreta ens ha atès molt correctament quan li hem preguntat si podíem comprar vermut a algun lloc. Repeteixo, a mi m'ha agradat, és com per tornar i amb algú que ens guiï i ens expliqui una mica la història. Bé, la Teresa i jo hem estat junts a La Nou de Gaià, però hem tornat sense vermut... era dilluns... mala sort!

 

Volantí

Fa uns anys vaig passar un temps d'afecció a la pesca, sobretot al volantí. Anàvem, el meu amic Tomàs (al cel sigui) i jo, per la tarda, a l'acabar la feina. Ens vam enganxar una mica, fins i tot obsessionar, en la captura d'algun llobarret de bona mida, algun mabre de ració o alguna dorada respectable. El meu amic era el tècnic, el que en sabia, "d'enfirar", de posar el plom a mida i l'esquer adequat... però gairebé sempre em picaven a mi i, aleshores, m'havia d'ajudar per apropar-lo amb cura i, després, posar el salabre per treure'l. Pescar amb el volantí representa que tens el fil de cuc a la mà i quan hi ha una picada maca, notes aquella bategada, amb sensació agradable, de què algú ha sortit a berenar-se l'esquer... Una xalada!

Sempre havia pensat que la pesca amb la canya o el volantí era una activitat que no semblava que ho fos activa, més aviat alguna cosa avorrida i de molta paciència, però en Tomàs m'ho va fer gaudir... em parlava de l'elegància del llobarro o de les dificultats de treure un congre o una anguila grossa. Recordo la gràcia en què lligava els hams, la cura de preparar les sardines: el cap, la cua o senceres... col·locava l'ham ple, de manera que no es veia ni un bri de ferro i semblava tot un temptador aperitiu.

Pesca a part, podíem parlar de tot, que no de tots. Ell era una persona que destacava per la seva visió lògica de les coses. M'hi trobava bé, aprenia coses de la pesca, érem amics, estàvem bé...

Mare

Tots sabem que el dia de la mare és cada dia. Avui ho recordem especialment, sobretot els comerços, als fills de l'amor no ens cal perquè l'hem rebut o el rebem a tothora...

Mare, la mare pàtria (Catalunya), la mare naturalesa, la mare del corder, la mare del vi... negre, la mare teva i la meva, la Mare de tots. Mare, la del Tano, la que als seixanta anys encara et pregunta si has dinat i et troba preciós, tot i el temps que no perdona a ningú. Mare meva, aquella expressió que et surt de l'ànima quan alguna cosa entranyable invadeix les teves sensibilitats. Mare de braços sempre oberts, mare de mares, gran mare com diuen els francesos. Mamma mia del musical, Mater et Magistra, mare i mestra..

També, la mare és la primera i millor educadora, la que té cura dels nostres primers passos... i dels segons i els de tota la vida. Mare, marassa, la que bada en cada progressió del nen, també la que més s'angoixa en cada regressió de la criatura. Mare terra, món de tots, encara que no tots tenen mare. Mare mirall, defensa, protectora de tot, defensora de més, refugi, serenor i confiança, reflexió, descans, pau...

Recordo anar a casa a pouar prudència... La meva mare sabia perfectament dels meus moviments, en èpoques d'estudiant o en les primeres feines. Més d'una vegada vaig redreçar algun camí. Aquell sentit d'anar a casa, on és la veritat, on és la mare i el pare, on és tot, on és la vida, el principi de la teva vida. Un petó a totes les mares...i pares!

Aniversari

La Teresa fa anys... x - y²  però només n'aparenta x - y¹⁴, i encara fa la carona de nena murri i entremaliada de la seva joventut més jove. Sí, si, encara queda molta cosa d'aquella innocència de brot tendre, d'eterna primavera, de meravellosa i propera realitat quotidiana. 

Avui podria fer un clam entusiasmat al cel que me l'ha apropada, però em recreo millor en glossar la seva sensibilitat, aquella de cor present i llàgrima fàcil de veritat i vida, profunda naturalitat espontània... Sempre li dic que cadascú fa el que ha de fer, sempre que sàpiga el que es fa. Crec que és prou intel·ligent. Crec que té prou bondat. Per això és única, especial, diferent, un encant... Felicitats!!

Futbol sala

Estic mirant un partit de futbol sala, un Barça - Caja Segovia... bonic, espectacular, ràpid, net, d'anar i tornar, amb l'elaboració justa i sempre de cara a gol i amb possibilitats de fer-ne molts. Els jugadors de tots dos equips tenen una tècnica i una preparació física impressionant... també l'estratègia juga un paper molt important, definitiu en moltes ocasions. La lluita és aferrissada, ningú dóna cap pilota per perduda, es fan canvis puntuals, de recuperació... Els ajudants fan volar les tovalloles per accelerar l'oxigenació dels que esperen tornar a entrar.

Veig un Segovia molt àgil... Van 4-3. Manquen tres minuts i els campions d'Europa estan patint. Acaba el partit... ha guanyat el Barça. Ha estat un partit molt maco i molt disputat, competit...

Enganxats al mòbil

Podríem dir, fins i tot, esclaus? És una necessitat, una joguina, un divertiment, una forma de control, una immediatesa, una oportunitat, una eficàcia... tot el que vulgueu.

Avui, pel carrer Ramon i Cajal, he observat moltes persones enraonant a través del mòbil, al mateix temps que circulaven pel carrer. He anat observant les seves cares, les seves expressions de complaença o menys, rictus de preocupació o de joia. Ha passat una senyora rossa, de brusa negra i mòbil blanc... els ulls li brillaven d'alegria i tota la cara reflectia un estat d'eufòria captivador. Un senyor de color anava pontificant i movent un braç en forma persistent de desaprovació. Una nena reia sense poder parlar i es canviava sovint el mòbil d'orella. Una senyora, que ha rebut una trucada quan passava davant meu, s'ha aturat i ha contestat cridant d'una manera desproporcionada... he pensat que seria sorda i que la trucada es devia a alguna mena de control...

La gent parla sovint pel mòbil i fan la mateixa cara que farien parlant d'aprop i mirant-se als ulls. Cares il·lusionades, d'enuig, d'esperança, esclats de caràcter, covards que donen la veu però no la cara, tímids que, només així, fan escoltar el seu cor... Mòbils... Abans, la gent tenia un llapis i un paper. Hem progressat, estem connectats, som... sou tècnics de la ciència, màquines. Ara, només cal no oblidar les humanitats, d'aquelles humanes, on el nen encara va a veure a l'àvia...

Per la gola es perden les barques

La tia Julia de Boqueta li deia a ma mare, així a distància i xisclant una mica: "Sunción... ja heu dinat? Vés en compte que per la gola es perden les barques". Era una manera de tenir cura de l'excés de despeses a l'hora de confeccionar els menús de cada dia...

Recordo la facilitat en què la gent del Delta encaraven les seves veritats... a la cara, evidentment, amb un to més aviat alt, a distància, d'una manera que, potser avui, semblaria impertinent però que, aleshores, era una descàrrega natural i en directe, on buidaven el pap i es quedaven tan amples. Hi havia dret a rèplica i s'establia, molts cops de casa a casa o d'una part de la carretera a l'altra, una comunicació verbal, musical i estereofònica que regalava escenes de realitat, de vegades còmica i d'altres menys, però pròpies del teatre de la vida d'aquelles contrades.

Aquest Sant Jordi m'han regalat un llibre, en castellà, on diu que els vaixells es perden a terra, la qual cosa em convida a altres reflexions... allò de que hi ha un lloc per a cada cosa i cada cosa té el seu lloc. Mars i mariners, plenes barques de pescadors i xarxes i peixos, llunes maques, nits de tempesta... Quan s'arriba a port, comença la terra i anem sense barca, però sempre amb la barca mental que ens ajuda a no perdre'ns per la terra, a cops més tova que la mateixa aigua. Toquem sempre, fins i tot en les barques, de peus a terra...

Tots tenim una creu

En sentir aquesta expressió, la meva mare solia concloure... "i alguns, Creu i Medalla". Tot fa referència a què, en cada casa, sol haver-hi problemes: aquella parella que no funciona, aquell malalt crònic, aquell fill descarrilat, aquells orgulls, odis, enveja... De vegades, hi ha més d'una complicació, és la Medalla.

En un plan més o menys seriós, recordo un monòleg d'en Capri, "El casament", que començava dient "el matrimoni és una creu...", per acabar certificant que "era una creu tan grossa, que l'havien de portar entre dos". No, la vida no és sempre un camí de roses, tot i que també se'n troba alguna. Proclamo una rectificació per a cada errada, una dutxa reparadora després d'un entrebanc, aixecar-se i portar les càrregues amb dignitat. Ànims sempre per a tothom de bona voluntat!!

Titi-titi... es casa!

Era una nena preciosa, un temple a totes les gràcies, un estètic regal de tendresa, una subtilitat, una invasió d'immensitat, una tot ulls llum, tota vida i dolcesa... M'encantava fer-li fotos i sempre quedava bé, com per emmarcar, feia més bonic qualsevol entorn.Recordo que ma mare li feia vestits de diferents estils i ella els lluïa sempre amb la naturalitat i senzillesa de les millors models.

Bé, de nena nina a jove adulta i en edat de merèixer el bo i millor de la vida. Crec que és una lluitadora visceral, d'aquell tipus de persona que va de cara, que no té terminis mitjans, és o no és, amb tu o sense tu, però mai contra tu... i aquesta seria una encertada definició de bona persona, com és ella, sana i sensible, sempre és un plaer gaudir de la seva proximitat.

És na Teresa Margalef, de petita "Titi-titi", la meva cosina, filla del meu padrí i germana del meu fillol. Ella és l'expressió en caràcter de la prudència. Aquella nena de la foto dins de la torreta ara passa a senyora de casa seva. La vida, de vegades, acaba fent justícia i, aleshores, tothom serà a l'alçada... i serà bonic, just i harmoniós.

Mereixes un Joan amb caire de persona entranyable i actituds de bonhomia. Joan també es mereix gaudir de la teva entrega i sinceritat. Aleshores, només em resta expressar la meva felicitat i ajuntar-me amb la de tota la família. Un és feliç quan genera o, si més no, contempla aquests rius de felicitat que han començat la seva progressió.

Dia 1 de maig

És festa de casa i mare i Teresa i sense Pere ni Mar. És la Festa del Treball... que no hi ha, amb gairebé sis milions d'aturats. Malament, tot pinta d'un negre amb poca esperança, si més no, de solució lenta i a molt llarg termini. La pregunta o les preguntes bàsiques continuen sent les mateixes de sempre... què fem, a més de retallar-nos, fins i tot, la dignitat? com generem algun tipus de moviment per a què la maquineta comenci a funcionar i el peix pugui nedar sense mossegar-se la cua? Davant tot això, em preocupa la reacció d'aquell pare, de quaranta i pocs anys, amb un parell de fills i sense feina...

He fullejat els diaris, que continuen sent depressius i de caiguda lliure per a tot plegat. Costa molt, i no es veu ningú que marqui una data, una referència, un punt, un origen, un timbal que proclami un llampec de llum a la fi del túnel... tot és túnel, on circula la gent de bona voluntat, possiblement manipulada, utilitzada, enganyada... Són persones que han votat una sortida, una feina digna amb un sou just... persones sotmeses a la incertesa.

Sempre penso que davant de qualsevol manifestació política, religiosa, etc. sempre hi ha inclosa la gent de bona voluntat i, tot i que hi ha un Gandhi, un pare Damià o una Teresa de Calcuta, hi ha hagut moltes desviacions, on altres intencions s'han aprofitat de l'entusiasme d'aquestes persones. Em sap greu no aguaitar algun tipus de principi de sí... Potser demà, que és 2 de maig i, tot i la repressió, hi va haver reaccions...

Villarrobledo

El Pere i la Mar són joves, de peu fàcil i enlaire. Són d'ara, de música i concert de concerts a l'intempèrie, a cel descobert i pluja incorporada. Porten motxilla i tenda de campanya i ho tenen tot apamat, fins i tot, una pensió per si plou i fa mal hora. Són junts a Villarrobledo, a qualsevol vil·la de roures, i a mi em fa feliç de veure'ls junts i a joc...

Recordo que també m'agradaven les músiques reivindicatives d'en Serrat, Llach, Raimon o Paco Ibáñez... i em sabia les cançons de memòria i solia anar a algun d'aquells concerts de cançó protesta, amb l'encenedor encès, l'emprenyament de la gallineta o la lluita per l'alliberament de l'estaca... Sí, també algun cop vaig tenir el peu fàcil, la joventut adient, la intenció solidària de pinya i pau.