Deien que era molt bonica, tot i tenir els ulls petits i una mica humits, així com a pixats, com diem al meu poble, però estava molt ben feta, proporcionada, dolça, justa a la mida del meu pare, evidentment. Però tot això era la forma, el mirall exterior que, tot i ser un cartel de presentació, molts cops res tenen a veure amb la valuosa qualitat del fons del cor. La mare tenia una voluntat de ferro, ella no tenia límits, sempre que fossin dintre de la decència més estricta, la seva capacitat per estimar era total i la seva entrega a la família era tot amor del bo...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada