El cel de la Terra

I després de l’ensurt i l’impacte
inesperat de la seva presència,
em feia ombra de la seva ombra,
i acoblava horaris, i reia quan ella reia,
i deia sí al que contava,
i amen a tot el que feia…
I és que reia bé, i ho contava bé,
i encara ho feia millor, tot el que feia,
i allò que s’intuïa que podia fer…
En un principi, el meu cor bategava sol,
gairebé d’amagat, però amb la sincronització,
potser vaig veure obertes les portes...
d’accés al cel de la terra, potser.