Eh, ehem, ei

Una d'ortografia i diccionari, a la carta i sense patates: són tres interjeccions que van alfabèticament seguides i que totes tres tenen la seva gràcia, sobretot la segona. Però... anem per ordre.

Eh: indica petició d'aclariment, d'assentiment, d'atenció. Exemples: Eh, que si? Vindràs, eh? Eh?? no pot ser veritat! Eh? què has dit?

Ehem: usada especialment per cridar l'atenció d'algú d'una manera dissimulada... diria que és allò que fas quan vols fer veure que t'estàs aclarint la gola, però el que realment estàs fent és constatar la teva presència.

Ei:emprada per cridar l'atenció d'algú, per exemple: Ei, no te'n vagis! També en forma de salutació en entrar en una casa o en trobar algú pel camí: Ei, bon dia! Ei, que et vagi bé!

Penso, ara, que el meu fill i la seva companya van fer un tomb pel sud de França i van parar en un poblet petit, on la gent es saludava pel carrer tot dient "Au revoir!", encara que a ell li sonava com si diguessin "au, va!", que és una expressió comú al Delta.

M'encanten les paraules i els seus significats segons context... Tanca la porta i porta la clau... solia posar com exemple a finals de quart de primària quan els meus alumnes ja sabien què era un nom i també un verb.

Deixeu-me dir que en la vida d'un mestre hi ha moltes vides... ets una mica l'ànima de totes, i molts cops ho vaig gaudir plenament, regat sempre per la puresa dels meus alumnes i la saviesa dels meus companys...

Un dia amb tots

Sempre és un dia amb molts, gairebé amb tots, fins i tot anant sol amb el cap ple de més, també parat i reflexiu i pensant en tu, en mi i en tots nosaltres. El Pont del Diable i la meva mar de tots, podrien dir i no parar de les multituds en solitud...

Ahir, el passat sempre present i el present ple de futur, estaven de festa maca. Va ser un dia amb tots, un dia de família i amics, tot persones autèntiques i amb aquella condició d'entranyables, cosa que només passa quan els afectes arriben a l'excel·lència. Eren, sobretot, els pares que no eren... al cap i al cor de tots, també d'altres que tampoc estaven, eren en d'altres habitacles del cap i el cor de tots. Tots els d'ara, un present ferm i ple de vida... per viure i gaudir de cada mà propera i de cada esperança i il·lusió. I prop el futur. La joventut més jove, en formació, en ple procés de creixement, a punt per esclatar, per esfullar, per realitzar-se plenament en tots els aspectes...

Vaig gaudir d'un dia esplèndid, amb tots els meus propers, més prop que mai, la família al complet: cosines, fillol i fillola, Marcel·la, els meus companys i amics de Reus, de Deltebre i de Tarragona. Ma mare, la Teresa, en Pere, la Mar... són els meus centres d'atenció més preuats. Ahir els vaig recomanar al meu amic Sant Pere... Em va dir que té la porta oberta a la bona gent. Allí hi són el pare i els sogres, i el padrí i la tieta... la bona gent.

Sant Pere

Vagi el primer record i pregària per al meu pare, al cel sigui, que era molt feliç quan celebràvem el nostre sant. Recordo que la mare, excel·lent cuinera ella, amb els pocs recursos que teníem, feia sempre un molt bon dinaret. Convidàvem a l'oncle Joanet, i ell sempre portava una ampolleta de cava. Era un dia bonic, és bonic, tot i que últimament ja no és festiu i li ha restat solemnitat. La Teresa i jo sempre li regalàvem una ràdio, a vegades amb cassette i cintes de l'Antonio Molina que sempre li feia molta il·lusió. El pare era, bàsicament, una bona persona, per això és al Cel amb els justos i els bons...

El meu pensament, com no, per al meu fill Pere, tot un il·lustrador per l'Escola Massana de Barcelona. Vaig voler que es digués Pere perquè a mi m'anomenàvem Pedrito i al meu pare Pedro. Tots tres amb el mateix nom però només un en català. A mi em feia gràcia i ho vaig veure bé. Ara, aquestes coses no els agraden i la canalla s'anomena com el "prota" de la novel·la de torn. Bé, a Reus, pel col·le tothom em coneix per Pere, però a Deltebre, fins i tot ara, molta gent em diu Pedrito...

Comença a trucar gent per felicitar-me, Teresa d'allà baix, Julián, un missatge de La Caixa dient que la Teresa ha cobrat, més gent del col·le, M. Carme Compte, Txell, Conxa Curto... El germà Lluís m'ha trucat personalment i, com sempre, generós, entranyable, cordial... un exemple. Sant Pere m'ha dit que ens farà la porta gran per passar-hi tots. Ànim!!

Onomatopeia

Unitat lèxica que, en els seus elements fonètics, evoca una acció imitant-ne el so. L'acció és el cobrament de la meva pensió a través de La Caixa i el so un piticlin que sona al mòbil per informar-te que l'ingrés ha estat executat. És el so característic del missatge, pràctic, ràpid i directe. Aquest mes, la mare i jo ja tenim la paga extra que, com sempre en les mensualitats normals, ho hem cobrat el dia 25. La Teresa ho farà a final de mes, tot i que aquest any tindrà l'extra molt retallada...

Però, de totes maneres, m'ha vingut al cap aquella cançó del Raimon que diu: "Plou, cinc dies que plou, cinc dies que vivim sense sou, i plou, i plou... i no es pot treballar..." Potser no plou, més aviat fa xafogor, amb calima incorporada. La gent no està aturada perquè plou o fa calor. Molta gent viu, malviu, sense feina ni sou... i jo, que pel que sembla cada cop tinc menys enteniment, no comprenc (ningú no comprèn ningú...) que sense producció, ni venda, ni treball, ni nòmina, ni... es pugui apujar la llum, els medicaments, l'aigua... i l'IVA, el tocat i trastocat IVA, com ovella d'on vol munyir tothom.

Sembla que el cinturó, aquell que ens hem d'estrènyer els mateixos de sempre, ara ja arriba al coll, prement l'esòfag, sense pensar que potser no caldria perquè hi ha poc pa per circular... No cal que us digui que voldria mòbils cridaners, amb sons onomatopeics, anunciant que fem feina productiva i que ens la paguen de manera justa i al dia...

Amb els ulls tancats

Anava sol, caminant suau pel terreny rocallós del penya-segat, tot contactant mar i muntanya... Anava sol, ple de companyia mental, sol i amb tots, i a gust, mirant més enllà de l'horitzó, mirant la roca ferma acaronada per l'aigua... de la mar, ...o de l'amor. Plegats, cercant calor d'apropament, d'afinitat,
de mans lliurement disposades... Feliç, tot i el sol d'estiu de juny que travessa el núvol baix i crema i encén i activa i mou tota la flama dels propers de sempre, dels que són les meves realitats indiscutibles, inqüestionables.

No he vist cap tauró, ni cap garsa negra tocada de blanc per dissimular, res... No, no, avui no hi havia massa fauna habitual, només érem els nombrosos components de la meva solitud. He vist, així de reüll, que ens anem abraçant i fem terra de pinya dolça... sembrem, plantem, som benastrucs obrant d'aquesta manera. No pensem en collir, som, estem junts, vivim en pau les circumstàncies de la vida. És una meravellosa màquina de cors i braços, d'olis i fums i perfums... un bé de Déu de personalitats, molts encara per polir i créixer, però amb un espectacular potencial de bona esperança, esforç, bondat, constància i, sobretot, aquella fe en la cultura de la unió, l'entrega, el respecte i el treball fet amb dignitat. També hi ha de tot com pertot arreu... Però des del penya-segat i amb els ulls tancats, tot inspira confiança, pau i bé...

In illo tempore

Els jubilats, i no tan jubilats, parlem sovint dels temps d'abans... De quan els tomàquets, de terra d'hort i adob natural, tenien gust de tomàquet, sense plàstics ni químiques. Un préssec era un préssec... de presseguer. Pobre presseguer... l'han prostituït de tal manera que ara en treuen qualsevol subproducte llastimós...

En aquell temps no hi havia dislèxies, ni dislàlies, importades, heretades o a la carta. El nen intel·ligent no feia marranades perquè, aquestes, no era permès que fossin un mecanisme de defensa. La marranada solia acabar amb un parell de surres... i a dormir.

Temps del "ball de jota versada" i espardenya d'espart, on la gent només es moria d'un mal dolent, o de vellesa o del "miserere", com diuen els andalusos. Temps de pantalons de jonquet, de mil ratlles, amb bossa al cul i lligats amb beta. Planter d'arròs i lligasses, garbes i tiràs i matxo, garbera i trilladora.

Temps en què el mestre era un senyor, un mirall, un exemple, on tothom acudia per cercar la millor llum per conduir-se per la vida. Temps de cosir i llaurar, de casa i pinya, de normes i passos concrets, establerts. Temps amb camí, potser sense imaginació, sense més enllà. Altres temps, teníem un futur, potser no aquest que vivim ara... un futur encara possible.

El dia després

He passat, sempre procuro passar, prop de les escoles que tinc pels meus voltants. Ara són buides de nens, només una font d'inspiració, un regal per a la imaginació... hi havia vida, vides en bona construcció, en ple procés. Encara hi són els mestres, aquells personatges que, diuen, sempre estan de vacances. Hi són, són mestres, fins i tot a casa, sempre... sempre amb els nens al cap. Programen, revisen, milloren, arxiven, fan horaris i pensen com s'hauran de multiplicar perquè la canalla, que mai té la culpa de res, no quedi massa desatesa.

Avui, en tornar de fer bici per les platges, he vist que a l'escola del Serrallo hi havia activitat. M'han semblat uns monitors muntant activitats per nens petits que, per la cridòria i les carones de satisfacció, s'ho passaven genial. Al camp de futbol, uns nens més grans feien un partidet tranquil, distés, sense emoció. El porter parlava amb el mòbil i li han fet un gol que era "parable"... només llavors, i amb bronquina incorporada, ha pres una mica de vida.

Pel carrer, la platja i la piscina, per la casa i el mas... mentre l'avi i l'àvia són més útils que mai, es veuen nens i nenes corrent, patinant, fent bici, aportant felicitat i puresa. Mentre, el dia després, l'escola és buida. El futur ha marxat a casa seva, però tornarà i en tindrem cura... i creixeran com cal.

Treballadora social

Diuen que el treball dignifica l'home i que totes les feines fetes amb ganes són importants, per molt humils que siguin. La vida laboral comporta activitats de tota mena on la potència, la resistència, la delicadesa, la professionalitat, la constància, l'entrega, l'esforç... són eines que, tard o d'hora, s'han d'emprar en major o menor intensitat, tot depenent del tipus de feina i, sobretot, de la qualitat humana individual.

Sempre he pensat que hi ha activitats laborals en què, per dur-les a bon termini, s'ha de ser una bona persona... i aquest és el cas en el que he pensat avui: la treballadora social. Per sort, últimament, primer pel meu pare i ara per la mare, n'he tractat alguna i sempre ens fan pensar en això que esmentava anteriorment: són bona gent...

Aquest matí, he escoltat a la d'ara... parlava amb ma mare, amb suavitat, la despertava a poc a poc, amb tendresa. La netejava sense deixar de parlar-li, amb gests segurs, ferms, professionals. Només m'ha necessitat per aixecar-la del llit, i ho hem fem sense patir perquè sabíem com fer-ho...

M'encanten, mai perden la dolcesa, aquell to de la pau en ordre i equilibri. Quan ja han fet la seva tasca, marxen amb el mateix somriure que duien a l'arribar, com aquell que no fa res, com aquell que ha vingut només a donar-te companyia i tranquil·litat, estabilitat... Evidentment, són especials... un plaer!!

Ella, una, única

No, no era llondra, més aviat llorejada, 

guarnida d'un interior valuós, de llibre, 

allí on es guarda el bo i millor de l'ànima. 

Era ella, una, única, únic pou de veritable saviesa, 

única resposta neta i raonada, precisa, pràctica i útil. 

Responia veritat, i no la seva o la que volies escoltar...

 t'assabentava de la veritat, aquella indiscutible i real. 

Discreta i amb propietat, inspirava confiança, 

emanava saber i era portadora d'una aurèola 

d'aquelles que il·luminen totes les proximitats.  

Admirable, només pel fet d'estar. 

Era la programació d'allò que no confon, 

d'allò que ha de ser, d'allò que és.

Sempre obria la boca per estimar... 

ho feia sense comprar res, tampoc venia res.

Només regalava misericòrdia a través dels ulls, 

pau a través dels seus gests i benestar i conciliació,

simplement amb la seva presència.

Treballar, passar el riu quan encara és fosc,

no veus la gent, la sents parlar...

Passar el riu per anar a treballar,

sense un mal gest, amb càrrega d'humor total...

després, quan torni a ser fosc, 

només quedarà el treball de casa,

i la vida continuarà sent meravellosa,

i els fills se la buscaran amb dignitat,

i els néts... potser algun haurà escoltat, 

sa mare, un oncle, un amic...

parlant de tot això que tan pobrament explico...

de la meva àvia!

Sant Joan i Sant Pere

Ja tot fa olor de  vacances. Penso que jo, quant a la feina, no ho notaré gaire... seran com uns dies normals però amb més Teresa, la qual cosa vol dir que no seran tan normals i sí més especials. Són temps que, tradicionalment, han estat de lluita, de bons combats per la realització i la vida... La meva mare. modista, autodidacta total i genial, vivia les revetlles de Sant Joan i Sant Pere amb gran estrall i totalment capficada en acabar els vestits que, joves i no tan joves del poble, havien d'estrenar aquells dies. La recordo amb la cinta mètrica, amb el guix, marcant, emprovant, treballant fins altes hores de la nit per poder complir. Sens dubte, eren temps d'esforç i responsabilitat, i la meva mare d'això en tenia en escreix.

Com a mestre, qui no recorda tots els treballs previs a l'avaluació final... sempre amb aquella intenció d'afavorir al nen, sense cap condicionant més. Les explicacions als pares, amb complicitat a cops però també amb males interpretacions per manca de preparació d'uns i d'altres. Qui no s'ha emocionat l'últim dia amb els seus nens de tot el curs? Evidentment, també, a qui no se li ha fet la boca estiu, de Delta i mar i Teresa i fill i mare... Durant algun temps, a casa érem tres Pere, ara només en som dos. Sempre procurava, procuro, passar-ho junts... Aquest any, la Teresa lliura. Estarem junts els que som... si Déu vol!

El Parenostre de l'àvia

La meva àvia es deia Concepció Bertomeu Callao però, per allò dels pobles en què tots tenim un segon bateig per famílies o per alguna altra raó, la coneixien per "la tia Conxó de Raneta". Era tot un espectacle de fe i de bondat, de treball i de convivència. Sempre era el centre de la concòrdia. Quan es llevava de matí, donava tombs pel passadís de casa seva tot dient: "Moltes gràcies, Nostre Senyor... Nostre Senyoret, moltes gràcies!", per acabar dient allò de "Moltes gràcies Nostre Senyor i al Sol benaurat!" (ella en deia dichós).

De petit, de vegades, em quedava a fer-li companyia i em feia sopetes amb cafè, amb molt de sucre, i xerràvem i pregàvem amb una mena de Parenostre que ella anava recitant i jo repetia, amb respecte, a poc a poc, amb devoció. No el recordo massa bé, potser algun tros anava així:

El Parenostre major, 

Déu del Cel i Criador.

Déu em diu que no m'adormi, 

Déu em diu que no em compongui.

De qui és aquest camí? 

De l'Àngel de Sant Martí.

De qui és aquesta via? 

De la Verge Maria.

Verge Maria, què en fa aquí? 

Aquí estic, ni em desvetllo ni m'adormo,

que aquesta nit he tingut un somni,

molt dolorós i molt veritat:

aquests benaurats genolls (dichosos),

on la sang baixava a brolls,

aquest cap que estava tan coronat,

amb cinquanta espines,

al peu de la vera creu estava clavat...

No en recordo més. Sí a la meva àvia... parlàvem, pregàvem i ens fèiem (feia) sopetes amb cafè...

Llengua

La "sin hueso", com diria el meu amic Julián. Important en l'articulació dels sons, Llengua bruta és el que li deia a un nen quan havia dit allò de "fill de..." i el que segueix. Molts cops sembla habitual anar-se'n de la llengua per dir alguna cosa que convenia callar. Això passa quan un és fluix de llengua, clar que solen ser víctimes d'aquells que fan estirar la llengua provocant amb habilitat parlar sobre coses que altrament callarien. El mala-llengua, la persona maldient, no està acostumada a mossegar-se-la i, aleshores, va per lliure i a tot gas... ha soltat la "tocina", com dirien al meu poble. No, no es reprimeixen ni que contactin amb una llengua de foc.

Voldria tenir la llengua fàcil, lleugera, oportuna. Sempre he desitjat tenir més agilitat mental per transmetre de forma ràpida i útil el meu consol poètic, la meva oda suau, però intensa, de cor a cors... no pas un boques de llengües diferents. Una llengua viva, la que parlaven els meus avis, la que utilitzàvem per estimar i aprendre, la nostra, la que fem servir per comunicar sentiments. No, no pas la llengua d'un boques, amb una llengua per a cada boca... amb un missatge per a cada llengua i amb una cara per a cada boca. La llengua ha de ser viva i activa. Una llengua morta és aquella que ja no es parla, així que... parlem!!

Avui i demà

Avui, demà, ahir... s'esfullarà una rosa... No, no va per aquí. Avui és el primer dia d'estiu, així que s'ha acabat la ximpleria... l'esclat total de la primavera es pronuncia amb ganes, les verdors s'enfosqueixen, la calor arrela, la suor corre i les ombres són les reines de l'espai. Aviat la circulació serà massiva i es veurà de tot: l'estranger gamba rosada o vermella anunciarà que no en sap res del sol i començarà poc bé les seves vacances a la Costa Daurada; s'omplirà La Pineda i no podrem aparcar tan bé com ara, però també alguna desmanegada d'aquelles que guarneixen el paisatge faran les seves desfilades sota les moreres de Cal Sanchís... Salou, Cambrils, Tarragona de platges, ciutats de sol i mar, pobles acollidors, llocs que creixen a l'estiu i parlen en anglès i mostren a l'hivern la seva intimitat i autenticitat de barca i peix.

Demà també serà un gran dia, l'últim dia del curs amb els alumnes. Recordo que quan tocava el darrer timbre i ens tornàvem a acomiadar per enèsima vegada sempre havia de tenir cura en taponar alguna llàgrima. Un nus a la gola, una sensació com si perdessis alguna cosa teva... Em quedava uns minuts sol a la classe i, en aquell poc temps, em passava de tot pel cap i això era la punteta per acabar en aquell estat eteri, on tot el que has fet et sembla poc i tot el que has rebut és massa. Començarà un nou curs i procurarem ser millors...

Fars i Arrabassades...

Avui he sortit sol i he fet dos farets i dues Arrabassades... uns quaranta kilòmetres, dalt baix. A l'entrar a mar, un lleuger airet de cara entre impertinent i agradable feia que, a la tornada i a favor, la bici semblés anar sola. He pres un bon bany de sol, també de suor, xafogor, monotonia... però sense pausa, només les habituals i curtes, a bon ritme del meu aire i sense dubtes he arribat a la fita d'avui que era fer el doblet.

Mentre, pel camí, els de sempre, potser més lleugers de roba i cares més vermelles, anaven omplint els espais vora mar de colors i ritmes diferents... La mare jove que patina ja en sap més i no cau i les seves carns van tornant al seu lloc. L'atlètic de vint anys de patí lineal em continua avançant quan anem de cara vent i sempre m'emprenya una mica, però... jo també els vaig tenir i era incansable total i tal, tot i que no patinava. Els que caminen van d'ampolla d'aigua a la mà, aguantant com poden la xafogor i disminuint els ritmes i cercant les ombres i zones de descans. He saludat al ciclista que va a una velocitat constant i que anomenem "Duracell" i m'ha respost... no sé si era ell o un gemec de la cadena de la bici, el cas és que és un màquina que va amb cames molt fermes i constants.

He anat sol. Ho he vist tot i bé. Estava fresc, gairebé àgil... i he fet el doblet, gens malament, al meu ritme...

Ma fillola

Quan els nostres amics Tomàs, al cel sigui, i Mar em van proposar ser el padrí de la Maria del Mar, vaig sentir aquella acceptació tan satisfactòria que només s'experimenta des de l'amistat, gairebé de família. La nena era un espectacle de vida harmònica. Es veia definitiva, amb una boqueta de disseny amb molt bon gust i uns ullets... ulls penetrants i receptius a la vegada, que feien un tot plegat de dolcesa intel·ligent... Era bonica amb ganes i bona nena des del principi.

Ben ubicada, desitjada i estimada, ha seguit l'exemple de la seva família, que són portadors dels millors principis de convivència i solidaritat. Ha estat una estudiant excel·lent, on la seva indubtable capacitat sempre ha tingut la complicitat total de l'esforç. Ha estat constant i ha acabat els seus estudis de biotecnologia de manera brillant. Com no podia ser d'una altra manera, l'han vist, l'han valorat, l'han elegit... té feina, investiga, gaudeix de la vida, donant-la allí per on va. A la parròquia de Sant Pau en saben de la seva vàlua com a persona compromesa de braços oberts. Primer com a monitora i ara com a directora d'esplai, m'expliquen, els ocellets que tot ho saben, que les seves disfresses i actuacions i arts de comandament beatífic només són a l'abast d'un cor molt net, d'un cap molt cel, d'una preciositat de criatura: ma fillola...

Un dia normal

La Mercè vindrà a l'hora de sempre. La Teresa ha marxat a l'escola. Jo he esmorzat i ja m'he vestit de formiga atòmica per fer bici. El dia està en plena resurrecció, però encara està clos i fa un pèl de ventet. Veurem el que fem. Ho decidirem fent el talladet amb l'Antonio...

Com sempre he anat a toc de campanes i timbres, la qual cosa fa que acabis estructurant-te una mica, ara quan no puc fer allò que en dic vida normal, em trobo menys còmode, però no he de fer notes, ni rebre pares, ni aguantar pressions de cap mena. De totes maneres, vas marcat per la vida que has fet. Abans tenia un horari que s'havia de complir i punt.Ara tinc unes previsions que, si és possible, també m'agrada complir. No és massa cert allò d'aquella lliure llibertat de llit i sofà, taula i cafès i copes. En general, t'imposes un ordre, unes prioritats, tot sabent que si algun dia passes d'alguna cosa no és cap drama.

Estic gaudint dels meus dies normals d'ara: la Teresa em marca la diana florejada del matí; després, esmorzar i bici o caminada; dinar de verds i planxa i coca-cola zero total i cafè amb espartamo; migdiada fins a les quatre, una hora d'escriptura variada, una perduda, un vol per La Pineda o pels pobles veïns, la compra del dia al Mercadona... i a casa, amb ma mare, amb la Teresa, amb el cap en el Pere i la Mar, i gaudint d'un dia normal, explicant-ho en els meus quaderns...
 

En català, si us plau

Avui m'he assabentat del per què de tot plegat. Resulta que la cosina del risc s'empipa quan als tipus els baixa l'interès, aleshores porta la seva infidelitat a les caixes. Mentre, el que mana del banc del mig se'n va de gresca pels paupèrrims hotels de quatre estrelles.

L'iva està fins el gorro de dormir, perquè l'utilitzen per arreglar-ho tot i ja toca sostre, és al capdamunt de la decència i la dignitat... Per aquelles alçades es troben amb altres impostos com alcohol, tabac i altres alegries de la vida que ja estan marejats sense beure ni fumar res.

Però la genialitat pot ser molt genial i ens porta al sou del funcionaris, fins i tot dels que funcionen, així, a més d'una societat inactiva, pujarem una joventut impensable, vull dir que no pensi, i si tanta calma i relax et porta a la malaltia, tothom tranquil, encara queda algun sant varó professional que t'atendrà després de mil visites.

Però no fem mala cara, ens deixen milions d'euros... i no és cap rescat. Tothom sap que a la mili les guàrdies les fa el coronel... doncs, això, només un prèstec perquè som cada vegada més guapos i cada cop més alts i més rossos, gairebé semblem alemanys, però hipotecats.

No ens espantem, ara ens volen fer un "Las Vegas", on vingui la gent rica i es deixi la pasta, i el poble si ha de recollir les deixalles, almenys, que siguin de taula bona i opulenta. A tot això, l'ibex va pels soterranis i l'últim cop que li van veure el cap era quan encara ens pensàvem que èrem rics...

Als jubilats, a més de tenir la gloriosa oportunitat de tornar a treballar, ens regiren les reserves per si s'ha de tornar a pouar... només si cal, que caldrà, sobretot a aquelles pensions de les quals encara es pot viure.

Sembla que Grècia, la dretana i conservadora, ha votat seguir amb l'euro, i això ens feia pensar que hom ens faria més confiança, però no ha estat així, més aviat encara han augmentat tots els dubtes que generem. Això sí, els polítics, a més de fer culpables als anteriors, t'expliquen pel·lícules diferents... i a mi, que no sóc Einstein, em sap molt greu que em prenguin per ximplet. Bé, gairebé sense voler-ho, he acabat seriosament...

Observant

Ha estat un cap de setmana de casa i mare i Pere i Teresa, tot. La plaça Domènech Batet i Mestres està amb tot el seu esplendor primaveral, Els arbres han florit... unes flors amb forma de campaneta lila... fan patxoca, i taquen el terra i el deixen lliscós.

L'escola del Serrallo ja dóna els trets finals. Avui tenen instal·lat al pati un impressionant inflable on la canalla s'ho passa d'allò més bé... a més, hi ha un circuit amb cotxets de pedals que fan la delícia dels més petits. No manca la música ni la cridòria... fan, sobretot, soroll d'escola al pati, i què millor música que aquesta!

Al pavelló han fet un concurs de balls de saló. Ha durat tot el dia, i s'ha vist circulació de gent atrafegada, algun autocar, pares i mares amb bons vestits per a la dansa, fins i tot nervis previs i alguna cursa d'aquells que mai van d'hora bona.

Més enllà, el Serrallo, acollidor com sempre, ara més que mai, amb totes les taules del món parades de forma atractiva, mirant al mar, protegides del sol, amb tots els braços oberts i apunt del cop de pala que serà menys sentit per la qualitat del peix i del servei.

La piscina municipal de la part baixa també a ple rendiment, amb el gimnàs atapeït de músculs treballats i nenes maques, fins i tot a la tarda, fan aeròbic, ballen al compàs de la música i fan braços de peses i cames de cintes... i es banyen i neden... i hi ha, també, multicridòria... d'estiu.

Amb la boca oberta

Quan era professor, aquests darrers anys, ja veterà... la qual cosa vol dir que observes més detalls que abans et passaven desapercebuts, m'agradava de veure les cares dels meus alumnes, sobretot quan els tenia guanyada l'atenció. Recordo aquelles explicacions que feia servir per captar l'interès quan, per algun motiu, la classe es podia descentrar.

Els parlava de les marietes quan l'objectiu era fer-ho de les fulles i de les flors... però veies que anaven obrint els ulls, i també la boca, i a mi em semblava que s'ho anaven empassant tot i ho païen bé i per temps... Els hi feia aquella explicació: Les marietes mengen pugó... aleshores, he llegit que, a França, hi ha llocs que es dediquen a criar-ne per vendre-les... i la gent les pugui escampar pel seu jardí, tot substituint l'insecticida... Tot això comportava, evidentment, haver d'explicar què era el pugó o un insecticida, però tot s'ho valia per veure d'aprop aquelles carones receptives amb caire feliç i tranquil. A la majoria de classes els encantaven les explicacions de medi natural, animals i plantes, i sempre acabàvem anant al zoo, a l'aquari o a algun hort, tots llocs on els nens veien la natura, molts cops, per primera vegada... I en cada cas, obrien els ulls i la boca tot admirant la realitat de cada classe prèvia.

Heu vist res més bonic que la cara d'un nen que t'escolta, i va dient que sí, i té la boca entreoberta i els ulls d'agraïment i complicitat? Si sou mestres o pares, segur que ho enteneu... és, senzillament, gratificant!

Rai

En un principi em sona a aquell conjunt de troncs lligats que feien servir per transportar objectes per l'aigua d'un riu o de la mar. Crec que encara fan, per algun lloc, una festa commemorativa on alguns famosos vestits de raiers es fan fotos pels àlbums de les tradicions. Com sempre, en aquest país, tot acaba a la taula amb la degustació dels plats i vins típics del lloc.

Però aquesta parauleta, que no m'és desconeguda perquè cada curs, a Medi, l'explicava als meus alumnes, també em recorda alguna expressió molt escoltada pel Delta:

• A tu rai, que et ponen totes, volent dir que no t'has de preocupar de res perquè totes les coses et funcionen d'allò més bé.
• Has trencat un got? Això rai!: No et preocupis.
• M'han cobrat quaranta euros pel dinar... Tu rai que ets ric!
• ...

La cosa, segons els casos, equival a bé, prou, no és res, tant se val... donant sempre un sentit alliberador i tranquil·litzant, com aquell que diu que a tu no et toca, que tu ja estàs cobert, afavorit per la deessa de la fortuna i guarnit per totes les proteccions impenetrables... Mai m'han dit Tu rai, que ets guapo..., però sí allò de Tu rai, que tens a la Teresa... Bé, es pot aguantar!

Per acabar, també he sentit alguna vegada allò del Tu sí que rai, per proclamar tot el que un té o podria tenir de geni i figura... També, segons el context, podria voler dir que passem olímpicament d'aquella qüestió. Avui ja no em podran dir Tu rai, que tens al Pere... Ha marxat a Barcelona, feliç com un anís!

Sumptuositat

Quan veus el iot del xeic, el blanc, el que té quatre o cinc pisos, de bandera anglesa, còmode, amb... de tot, net i amb gust, piscina i bellesa jove amb gots a la mà, d'aquells llargs amb gel... També alguna panxa rica que aguanta estoicament el pes dels penjolls d'or, alguna "cinquantanyera" amb flaccideses pronunciades, exposades al sol mediterrani... Quan veus espectacles com aquest, penses en aquella condició de sumptuós, de luxe, de gran magnificència...

Uns senyors de color amb uniforme de feina blau, i damunt d'una espècie d'artístics pneumàtics surant, netejaven el vaixell per fora, amb parsimònia, amb pulcritud, com un fet habitual... i el mar a joc, tranquil, com una bassa del millor oli... feia de tot plegat una mansió de l'opulència. És com si el rei dels reis dels petrodòlars o dels "petros" sols, es passegés arreu dels mars, arreu del móns, per deixar palesa i emmarcada tota la força del poder.

De vegades, un pensa en allò de què una vegada hi havia un senyor tan pobre, tan pobre, que només tenia diners... però, per extensió, us imagineu que, a més del iot i els complements complementaris, fos també estimat i pogués compartir amor i benestar en cada arribada a port. Fóra bonic de viure i veure...

Però... avui ha vingut el Pere, en tren, i la nostra casa semblava un iot, i jo el xeic, i la Teresa la versió femenina del Ferran Adrià... D'això se'n diu felicitat... i amb ma mare.

Fem un dictat

Quan era profe del cicle mitjà de primària... no fa tant, m'agradava molt fer dictats, sobretot als principis, anys setanta i pocs, on encara un mestre es podia permetre el luxe de recrear-se en la sort i la complaença d'alguna repetició amb variants per certificar que allò que es treballava havia estat assolit. Sempre buscava, en algun moment del dia, un espai per fer un dictat. De vegades, algun alumne feia cara de pomes agres, però d'altres esperaven aquests moments que tant els ajudava a millorar l'ortografia.

Feia dictats de paraules soltes i, al final, les posava a la pissarra i les explicava una a una, tot recordant les normes estudiades. Molts cops, alguna paraula em servia per comentar diferents coses...

• Torredembarra: nom propi d'un poble aquí al costat de Tarragona, així que s'escriurà amb majúscula. També porta m davant de b... recordem: abans de p i b sempre va una m. Ens fixem, a més, que porta quatre erres... recordem: escrivim rr quan sona forta i va entre vocals...

Preguntava a diferents nens, sobretot a aquells que necessiten ànim o més presència i reconeixement, sobre d'altres paraules semblants per continuar aprenent i millorant l'ortografia. Moltes vegades, no acabàvem de comentar el dictat i, aleshores, molts nens que ja s'havien enganxat a aquestes pràctiques, demanaven un temps per fer-ho, abans de començar la propera classe. Recordo que em sabia diferents dictats gairebé de memòria. M'ho passava bé, era pràctic, entenedor, en directe... guix, pissarra i mestre.

Torredembarra

Era el proper objectiu... era. Avui l'hem assolit, tot i que no m'he trobat massa afinat. La calor xafa, els genolls es queixen una mica, el sol pica, la suor raja... però, un cop a Altafulla, darrera fita, la il·lusió augmenta, la baixada a la sortida del poble, gairebé et porta a l'entrada de Torredembarra. Podia fer-ho, al meu aire, sense estridències, a ritme de l'inexpert però constant personatge que estic reinventant...

Torredembarra, poble mar i muntanya, lloc de platja i hort, postal de blaus i verds, on nadius i turistes conviuen en pau comercial de bona convivència. Hem anat al centre del poble antic i hem vist l'església de Sant Pere tancada, evidentment, i l'ajuntament, un edifici vell a joc de l'entorn, tot a la plaça del Pou i prop del carrer Nou que, com a tots aquests pobles veïns, també n'hi ha un.

A la tornada, i per estalviar-nos la pujada d'entrada a Altafulla,hem anat per un camí interior, on l'Antonio ha recordat la seva primera feina en aquell poble i ha comprovat com ha evolucionat tot plegat. Posats ja a la N-340, hem pujat una petita pendent fins a la Móra i, des d'allí, una baixada reconfortant per deixar el Mèdol enrera i enfilar cap els Escipions. Allí hem parat una mica per veure aigua i treure la suor dels ulls. L'Arrabassada ens esperava plena i cara sol... Hem passat com aquell que va arribant a casa, una mica cansadets però amb un bon somriure de felicitat...

Parlar sol

Pel meu poble diuen que quan algú es fa una casa... "parla sol", per allò de l'acumulació de problemes ocasionats pels paletes, materials, horaris, etc. Avui he vist una senyora gran, alta i grassa, destarotada, amb vestit ample i descolorit, cabells llargs oxigenats... Parlava sola, més aviat insultava sola, amb renecs d'aquells irrepetibles, estereofònics i amb alta fidelitat. S'encenia en un vermell de cara explosiu i al·lucinat. Semblava recrear-se damunt d'un pas de zebra per tocar la cresta als que paraven i als que, cansats d'esperar, continuaven el camí. Aquesta no es feia una casa... no regava bé, es veia deixada anar, sense control, sola...

Més còmic resulta veure, com ja vaig comentar una altra vegada, persones que van pel carrer parlant amb el mòbil que porten a la butxaca. Sembla que parlin sols i gesticulen i pontifiquen i proclamen... i la meva àvia diria que els manca un bull com a les guixes. Recordo, també, haver escoltat, discretament, a algun alumne que estudiava i s'anava repetint les possibles respostes en veu alta. Penso que, un cop, un amic meu em va comentar que havia anat sol a la platja per preparar, amb èmfasi i el to adequat, una declaració d'amor a la que avui és la seva dona... i penso amb l'enamorat parlant "sol", en un principi, per parlar en "dos" en un final feliç i per sempre.

Qui no ha preparat mai una reunió de pares de principi de curs amb uns punts claus, amb unes prioritats d'aquelles que els professors no poden deixar de dir... Recordo que una vegada, i tenint en compte que sempre em posava nerviós, gairebé m'ho vaig aprendre de memòria i ho vaig assajar davant el mirall, sol, a casa, per la nit... parlava sol, em quedava bé, impactant, convincent... només calia no posar-se nerviós davant dels pares la nit de la reunió. Eren els meus primers cursos a La Salle - Reus. Bons records, sempre emocionants.

No puc deixar de comentar les converses que es fa un mateix, a mode de reflexió. Ho fa en silenci, potser al llit i el fa dormir tard o vetllar hores a la recerca de vies de solucions tranquil·litzants. Són sempre "càvil·les" on un no s'enganya i... parla sol, seriós, prop del son que només arriba quan has retrobat el camí, potser aquell que no hauries d'haver perdut, oblidat... Sempre penso amb el professor Serrat, que em va explicar, amb el seu art lúdic i emotiu, allò de: com fem les coses? com han sortit? com les puc millorar? Molts cops penso en tot això... en tantes i tantes coses que podia haver fet millor, fins i tot ara. Bé, sempre cal fer allò que podem a fi de bé...

Avui no cantaré, i això és un regal, tampoc no parlaré sol... ho faré amb tu, i això és un regal per a mi. Recorda que en qualsevol moment pot sortir el sol... i la mar és a tocar. Parlem? tot i que, evidentment, no sóc La Caixa...

La Teresa ha anat d'excursió... i jo d'infermera

Ella també va al Delta a fi de curs. Ho fa any sí i any no... i va de barca i Ecomuseu i també encomanen una paelleta pels professors mentre contemplen la mainada controlada en un recinte de gespa. Aquest matí l'he vist amb gorra i carona d'entremaliada, motxilla amb aigua i entrepanet de pernil, calçat adequat, roba d'estiu i il·lusió plena i tota la predisposició a l'obertura dels esperits, que és el que ens passa a la gent d'aquelles terres i aigües quan ens apropem a aquella immensitat verda, pròpia d'aquest temps gairebé d'estiu. En general, tindran bon dia, potser una mica de marinada, que és aquell ventet de la banda de mar que sovint és més aviat agradable i apropiat per a una sortida així, de barca i nens, de Delta i sol i verds d'arròs...

Mentre, jo resto com aquell que s'ha deixat el mòbil i el rellotge i vaig a la recerca dels espais, fent de "jo"... sol. He anat a la infermera, aquella que em renya i em controla acuradament amb una professionalitat impròpia dels temps que corren. M'ha felicitat després de comprovar que he perdut una mica de pes i de que tinc el sucre i la tensió controlats. M'ha fet una visita molt completa, generosa diria jo, aconsellant-me sempre sobre els dietes apropiades pels diabètics i també com hauria d'actuar jo, i també qui es trobi amb mi, en cas d'una baixada de sucre per sota de 60. Espectacular... a més, és diu Rocío, que és nom de rosada, la qual sempre blanqueja, neteja, rega i fa llum... blanca. No m'he pogut estar de felicitar-la tot comentant que, ara que ens han retallat fins i tot la dignitat, trobar una infermera amb la seva entrega, qualitat tècnica i, sobretot, humana és altament edificant.

Són les cinc i la Teresa acaba de trucar... estan a punt d'arribar, són a l'alçada de l'Hospitalet. Com sempre, quan sigui dalt del cotxe, farà una perduda i jo baixaré i recuperaré els espais... fent de "nosaltres". Demà serà un altre dia. Té una jubilació i l'Antonio i jo podem aprofitar per fer una ruta una mica més llarga... per què no Torredembarra?... és prop d'Altafulla... en parlarem. Si em trobo bé com aquest matí i fa bona hora, anar en bici és una delícia. Per cert, avui les hem cuidat una mica... hem posat vent, antioxidant i altres coses... un líquid d'aquells que ho guareixen tot. Anava sola, les cames es movien amb facilitat com si anéssim sempre amb el vent a favor... Sona el mòbil. La Teresa ja és aquí... "causa locuta est".

Discreció

El Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana diu que és la reserva en les accions i en les paraules de qui no fa sinó allò que convé fer, ni diu sinó allò que convé dir. Després d'escriure això, penso amb una altra paraula, prudència: capteniment caut i moderat de qui intueix la presència d'un perill o les conseqüències dels propis actes i mira d'evitar-ne el risc i els danys possibles. Potser la discreció podria ser aquella forma d'actuació que en diuen políticament correcta. Ara i aquí, cal dir i cal fer el que toca, i estaria bé si el que toca és el que realment sents i no el que, per interessos de pertinença a les tan variades polítiques actuals, generen actuacions a la carta.

No fa gaire vaig fer un comentari sobre la mala interpretació que, de vegades, fem de la prudència. El senyor enfonsat, sense mirada, acaronant la copa de conyac que feia... moltes, romania a l'extrem de la barra del bar. Eren les vuit del matí, i cada dia em feia el propòsit d'apropar-me, i cada dia la meva "discreció", carregada de "prudència", em feia anar cap a l'autobús amb una certa tristesa, decepcionat... com aquell que podent fer una bona acció, si més no un foradet al mur, deixava passar una bona oportunitat de solidaritat, d'aquella bona, neta, real, d'aquella que no es queda pel camí, en directe i a mà de braç obert.

Realment són dos paraules molt boniques, que mai haurien d'aturar sentiments. Amb discreció, si vols, amb prudència, també, però actua. Mai deixis de fer tot el bé que puguis...

Taverna

Em sona a local fosc, amb llum d'espelma i bóta del racó i alguna teranyina i alguna botifarra seca penjada al costat de les pestetes... Crec veure a aquells senyor gran, de tota la vida, servint gotets de vi negre, també ampolles a granel d'una bóta immensa, teòricament de Bot o de Batea. Recordo la "Taverna del mar", cançó de Lluís Llach, on seia un vell amb el cap blanquinós, deixat anar... La cançó acaba dient que s'ha quedat adormit damunt la taula perquè ningú li fa companyia... i jo penso que ha triat el lloc: era el seu espai, on anava en tornar de la barca, o abans d'embarcar, i ara té un diari al davant i una copa de vi i és feliç, fins i tot s'adorm, era el seu hàbitat, la seva taverna... del mar.

M'ha vingut al cap que, estant fent pràctiques de magisteri a l'escola Saavedra, molt abans de fer-la nova, anàvem a esmorzar a una mena de tasca vella que feia olor de truita de patates... però una senyora amb bata d'àvia i monya blanca era l'ànima jove d'aquell local, més aviat trist, i ens feia de marassa. Alguns encara no bevíem vi i vam aconseguir que comprés coca-cola. Per primer cop vaig provar les olives arbequines... una passada.

Recordo, també, a Deltebre, la Taverna Escarritx, regentada per un noi del poble. Tenia a mà totes les especialitats del Delta. Va morir aviat, d'accident... una pena, una llàstima. Era un bon xicot. Sagarreta, de qui ja n'he parlat, per les festes de Sant Roc, solia obrir una petita taverna on venia tot allò que ell caçava o pescava i, a més, la seva dona ho cuinava amb tots els ets i uts propis del lloc.

Les tavernes sonen també a Nord, com a llocs especials de reunions, de "xuletons" i bons vins i grans reserves. Diria que ara ja és tot una altra història. Les tavernes ja no fan olor de vi, i no es veu res vell i penjat i pansit... pots trobar moixama o cecina, però a preu d'or, i el vi, no sempre negre com abans, el serveixen en copa gran, amb solemnitat desencantada. Tot fa olor de net i perfumat i decorat, generalment amb mal gust i mai fent justícia a l'essència, a la raó, a l'autenticitat i plenitud d'aquests llocs únics.

Cada vegada hi ha més actituds adreçades a la recerca d'allò que és típic i és propi. La gent, moltes persones, van sovint als pobles perquè fan un pa en forn de llenya, o a la casa de l'oncle Joan que encara trepitgen el raïm, o a un poblet del Montsant on veuràs, en directe, com et fan la carn a la brasa i et posaran el vi adequat... Tot això, real, possible, només a alguns pobles que viuen i conserven les arrels. D'altres, fan i venen les coses com una atracció turística i, aleshores, són com una mena de taverna de ciutat... i tampoc és això.

Finalment, recordo els meus temps, poc temps, de cavernícola a Cal Fariñas, on fumàvem entre olors de tapes variades. Tot entre personatges realment entranyables...

Plovia, plovia

Dilluns clos i sospitós, de suau airet humit i núvol negre... amb blancs grisos a punt de ser aigua. Se sent una mica de remor de possible tempesta, de mar. Són les nou. Prenem el talladet descafeïnat al de Walter. Què fem? Ara no plou... sortim? Ho provem? Qui va dir por? "Juan sin miedo, el que nunca tembló"... "Porque nunca se examinó", va respondre algú que no va arribar a l'hora de l'avaluació continuada... Total que, en arribar a la Llotja del Serrallo, ja espurnejava. Primera parada, sense fonda... L'Antonio em diu que, veient per on ve el vent, és possible que desfaci una mica aquell nuvolot negre, però no pinta per pluja llarga.

Som al Miracle, en el lloc de descans habitual, bevent aigua. Avui no podrem veure les noves tendències en la roba de bany. De sobte, una gota d'aquelles que fa un cloc!, que et fa pensar en com seria la tortura xinesa del "gota a gota" si les gotes fossin com aquesta. Després, més gotes, totes, grosses, moltes... i nosaltres corrent cap al refugi, justament a sota on hi ha un generós espai per deixar els cotxes. Mentre plovia i plovia hem anat fent bici per tot l'aparcament cobert. En uns vint-i-cinc minuts hem marxat cap a l'Arrabassada, on semblava que havia caigut un bon xàfec. Allí, un senyor, d'aquells més grans que jo, que també n'hi ha, ens explicava que el darrer cap de setmana havia fet 90 km... i jo penso que una cosa és estar jubilat i l'altra repapiejar...

Plovia, plovia i miràvem el mar, rissat, com a replè, com a empipat, amoïnat... Uns vaixells llargs i grans fan cua per entrar a port, esperen el pràctic. Sempre pregunto a l'Antonio coses del port i dels diferents tipus d'embarcacions, del moll de costa, de la Llotja de pescadors, de la subhasta, de les mercaderies... i m'explica del cru o del refinat, dels productes químics, plàstics, carbó... i em parla de la bonança de la mar ara que ha plegat de les seves feines de patró. Es veu que el funcionament del port és també un món a part, especial, original, diferent...

Avui, poca gent... només els habituals: el màquina de velocitat constant que sembla que va amb piles, el senyor prim que fa coses estranyes amb els braços, el senyor gras que fa estiraments parcials, el jove que m'avança amb patins en línia, la rosseta bonica que guarneix el ritme i l'esforç dels que, tot i que... plovia, plovia, o podria fer-ho, hem sortit, guanyant temps perdut, espais vitals de salut i pau.

A tres quarts de dotze érem al de Lourdes... fent una aigua. Ja no plovia... un sol de justícia reia en veure el seu retard en sortir, i jo me'n recordava de l'aigua que apaga el foc. Algun cop li he dit a algú: si vols riure, només cal que et posis davant d'un mirall i te n'adonaràs de la facilitat amb què t'equivoques. He begut una aigua amb gas, és com una cervesa però només amb el gas. Hem dinat planxa i amanida, i un cafè. A la tarda, anirem a comprar per posar a la planxa, amb la Teresa... tota una altra història, de vegades...

Parella

Ell i ella, tu i jo parella, de dos. Caminant per la platja en una nit sense núvols, només unes poques estrelles emocionades i de festa ens acompanyen, no massa prop, tampoc molt lluny. Gairebé som un, les man encadenades són vies de comunicació de sang bullent... És com si estiguessis agafat a una propietat a la que vols protegir per tenir-ne cura, perquè forma part de tu.

Parella de dos... Clar, que a cops són tres i, aleshores, un va de brau i s'enganxa per tot i és lleig i poc edificant i s'acaba fent mal i poc net i plorant. De vegades son quatre, perquè tots volem demostrar amb rapidesa com puc i em poden estimar encara... quan ens vam equivocar? què t'has cregut? o... què et pensaves? El món no s'acaba amb tu...

Fa uns dies vaig veure una separada del marit i de l'amant. Caminava, un altre cop, amb sabates noves, cap a la busca i captura d'una altra parella de dos. En deu tenir uns cinquanta (d'anys) però en sembla quaranta i pocs i encara s'ha vestit i s'ha guarnit per activar la recerca d'una nova estabilitat... No sé si deu ser cert allò de què l'amor acaba marxant i que ell o ella es queda i, a més, amb fills de quan vivia amb nosaltres l'amor. Fills i dona o marit, allò que hauria de ser una situació perfecta, aquella a la que tothom aspirem, pot ser un autèntic drama, una presó on falta l'aire de l'estimació que, en principi era palesa i ara gastada i absent, és motiu de derrota i tristesa total.

Però tornem a l'ell i l'ella, agafats de la mà i, com diria el poeta, passejant per la riba i tenint una mida per a totes les coses... Perquè tot és tendre i verd naixent, present natural i ple, amb futur etern. Què boniques les "músiques" que fan per televisió... Hi ha somnis que es fan veritats i parelles, com els meus pares, que van celebrar cinquanta anys de matrimoni. També conec separacions durant el viatge de noses. Però, de tot plegat, em quedo amb l'eufòria inicial o ocasional per l'èxit de la conquesta o de l'alliberació...

Em quedo amb el dia a dia de la convivència, quan no fas res per obligació, quan només ets realment feliç en la mesura que has contribuït a què ho sigui la parella. Estimar no és fer de "tu" un altre "jo". Diria que l'objectiu és fer un "nosaltres", lliure i conscient, feliç i en pau, on cadascú faci el que ha de fer sempre que sàpiga el que es fa... i si no és així, estàs fora de joc i els gols que creus marcar, no valen i et passaran factura, d'aquelles que no podràs pagar.

En el desenvolupament normal de la vida, les parelles són semblants als rius: neixen des d'una eufòria il·lusionada, passen per meandres d'una certa convivència pacífica, també amb algun giravolt inesperat, inoportú... però, de mica en mica, s'arriba a mar. No hi ha res més bonic que veure la complicitat amorosa de l'Ebre entrant a mar. No hi ha res més preuat que veure l'amor d'una parella al llarg dels anys i passejant pel mar a la tardor de la vida...
 

Comiat

Vaig donar l'esquema a la porta de la classe de 4t A i, lentament, sense girar-me, però saludant a companys, amics, nens... enfilo les escales que et porten a la sortida definitiva. A l'escala final, estava el director, com sempre, en el seu lloc de comandament habitual, per fer-me el que ell va anomenar "una abraçada lasaliana"... gens freda, breu, cordial.

Anava amb el bus cap a casa en un estat entre nostàlgic i feliç, alliberat però ja en ple procés de confecció en el que voldria instal·lar la meva vida. Han estat molts anys, més de quaranta, on m'ha passat de tot... he conegut persones de gran qualitat intel·lectual i humana que m'han ajudat i m'han regalat moltes estones de felicitat i complaença.

La darrera setmana m'anava acomiadant de companys i instal·lacions, de tot allò tan quotidià i familiar. Aquell pati tan passejat i mesurat i ple de futur, aquells alumnes amb problemes o d'altres regalats, aquells ulls sempre esperançats per menjar-se el món i, després, de vegades et fa mal per anar amb massa pressa, Germans de La Salle, fidels testimonis de la bondat i del bé, personal no docent que et feien la vida més fàcil, empleats agradables i amb responsabilitat...

La cuina, la porteria, la campana, la biblioteca on vaig fer alguna activitat, el jardí, el teatre de tantes audicions i festivals... Seria un no acabar de records majoritàriament ferms i reconfortants. Vagi per davant el meu agraïment per sempre a tots plegats...

La mar d'expressions

Mar: aigua salada que cobreix una gran part de la superfície de la Terra.

Mar, "una mar de": dubtes, de sang, de llàgrimes, de felicitat, de sentit, d'amor. 

Mar, "la mar de": gent, d'il·lusions, de penes, joies, angoixes, satisfaccions. 

Mar, "alta mar", des d'on no s'albira la riba, només, molts cops, aigua i barca, 

cel i tu, moviments ondulats de cors en harmonia. 

Mar alta i plena on hom busca les seves solituds de pau i reflexió. 

Gran mar i horitzó, immensitat, sembla ja els finals dels camins, 

som aquí a la porta... voldria pensar que amb les alforges plenes. 

Mar, "fer-se a la mar": sortir al mar l'embarcació i dirigir-se cap a la mar total, 

alta i grossa i blava i brava... mar endins, en l'allà del més allà.

Sortir de casa i anar a totes i per tot,
amb la cara alta de la mar dels somnis que és la vida.

El mar i la mar: ell, mar d'empenta i qualitats,
força de la natura, meravellós ésser de la creació.

Ella, mar de tendra escuma envoltant, compendi de sabers, 

complement perfecte per a la formació de "Ells", definitiu i amb majúscules, 

tot i que també hi ha marea alta o baixa, depenent, sobretot,
de l'atracció gravitatòria de la Lluna.Tremenda la Lluna, tota una crack!

Compte amb el "mar de fons", quan la mar ve d'enrere 

i en tens les reserves saturades de tanta arrissada de marejol.

Però, no cal oblidar mai aquella immensitat salada de blaus de cel i sol i sal.

És el mar de tots i meu... o la mar ...Mediterrània.
 

Maruja

És una veïna gran, vídua, que viu sola, amb veu de sons planyívols... agradable, tendra, familiar. Te la trobes pel barri, fent el talladet al de Walter, o comprant al super, o per l'ascensor amb la compra, o anat a llançar la brossa... Parla amb tothom i a tots diu fill, se sent gran, és gran i té dies de tot, de tota mena d'estats d'eufòria a depressió. Fa mal aquí, fa mal allà, ...per tot. A cops, una néta li fa brillar els ulls que no fa massa temps eren realment expressius. De vegades t'explica que va a dinar amb algun fill... i es veu feliç i torna a lluir aquella mirada neta, penetrant. Avui l'he ajudat a portar una bossa de resta al contenidor i s'ha desfet en agraïments... em volia convidar. És una àvia entranyable...

Bacanal

Anem torts. Res de bici ni caminar... hem anat a esmorzar al Serrallo, territori comanxe de l'Antonio: uns peixets (maires), una amanideta de tomàquet i ceba, unes arbequines, un oli d'oliva, un xapateta cruixent i al punt, un Costers del Priorat de 14'5º, un cigaló de Terry i un "chupito" d'herbes... Bacanal total 2... Després, marxa per la costa per veure el iot blanc del xeic i, per cert, és preciós, amb bandera anglesa, amb quatre o cinc pisos, amb una pinta de luxe i poder que fa espaterrar.

Dinem a cal Príncep. Espero a la Teresa. Després, fins dimecres, bondat total. Tinc hora amb l'infermera a dos quarts d'una i, després, anirem a dinar a algun lloc atractiu. Potser m'he passat amb l'expressió... bacanal és la depravació definitiva, la casa per la finestra, el caos total... i, a fi de comptes, és un esmorzar de quatre peixets amb una amanideta i un vinet a joc. Potser sobra el cigaló i el "chupito", però un dia és un dia i prou. També fa vida, ajuda a passar el temps...

He fet una bona migdiada, fins les cinc. La Teresa ha vingut a fer el talladet i ha marxat a una reunió. El curs s'està acabant, manquen dues setmanes i només faran classe fins la una. Ha passat volant... Recordo aquests temps de l'avaluació final, les darreres notes, les opinions de cada professor, els últims consells. Sempre era una cloenda maca, on molts cops ens sentíem satisfets d'haver ajudat com cal a la canalla. Sí, sí... era profe i feia... el que podia.

Fanfarró

Sempre recordaré la profunda tristesa que em va penetrar per tot arreu quan, una vegada i en plena adolescència, una noia que m'agradava em va dir que jo era un fanfarró. La paraula en si és difícil de pair, però si, a més, és en aquella edat en què vols ser Becquer i enamorar l'amor, aquell que creus que serà únic i irrepetible, la cosa s'agreuja encara més... Em va ferir l'orgull i vaig tenir uns dies el típic nus a la gola. Tot va acabar bé, no la vaig castigar, m'agradava però des d'aleshores menys. Va perdre l'oportunitat, tot i que ho va intentar. Allò del tren que de vegades es perd, o és un encert i passa discret, amb el soroll just, amb el gemec suau, amb un somriure. Deixem-ho en un sospir interrogant...

Coses del temps

La primavera va boja cap a l'estiu. Ho té tot florit... ho tenia, ara és ple de fruita fresca i vitamines de verdures. Els cossos de gimnàs i de Danone, fan les primeres compareixences, per acabar d'arrodonir l'estampa, amb la complicitat del sol. Els típics raig ultraviolats  semblen sortits de la foscor, com dient que ells formen part del paisatge... Mentre, per la platja, en els primers dies, algun pitet bonic i ferm de nena jove, encara blanquet, cercant daurar-se amb naturalitat. I el jove que corre amb aparells per controlar-se els ritmes, la mare que camina amb roba plastificada per suar més, un jubilat amb un gos, una àvia amb el nét i un Pere amb la bici, observant i aprenent. Tota una tipologia de personatges en plena exhibició, si més no, fent salut en la majoria de persones...

En aquests temps, tinc un problema... com més exercici faig, més gana tinc i, aleshores, em passo amb facilitat i he de recórrer a la dieta, allò del règim en el menjar i el beure, consistent en el control dels aliments ingerits. Estic convençut que s'hauria de tenir en compte l'edat i l'estil de vida de cada persona... menjar variat, sovint i en poques quantitats. Cap aliment, per sí mateix, és capaç de proporcionar tots els nutrients en les quantitats necessàries, d'aquí la varietat i en les proporcions adequades. No, si la teoria me la sé tota, però a la pràctica, el fet de fer exercici et dóna una sèrie de concessions que, en el meu cas, no són permeses, no ho haurien de ser. Ho intentarem millorar...

Fauna local

Com ja sabeu, és any de conills.. tenen el seu paradís en aquest tram final del Francolí, tranquil·litat, bones herbes, aigua, terreny acotat, absència total de caçadors, felicitat completa. Moltes cries... i es veuen sans, fins i tot de diferents colors, exposats al sol, gairebé desafiants i marxant com un llamp al mínim tropell.

També hem vist alguns esquirols, la majoria per la zona del Pont del Diable... Un cop en vaig veure un de color rogenc-negrós i prou gran, més que gran... allargat, ràpid, llest i brillant de sol i agilitat. Pels camins del Diable, pels pins llargs, esquirols petits, de dos en dos, saltant d'arbre en arbre, de pi a pi, bonics, d'un marró clar, regals de la natura... mai havia vist res semblant.

L'Antonio i el Fernando em parlen entusiasmats de "las palomas torcaces". Fernando, gallec del Ferrol, m'explica que per les seves terres són molt apreciades i que fan un arròs boníssim. Aquí se'n veuen moltes, cada vegada més, davant la felicitat de l'Antonio que pensa també en les bones coses de la seva terra. Per cert, en català en diem tudons als coloms aquests salvatges...

Ahir, tornant d'Altafulla, a la vora de la carretera, vam veure, morta, una petita guineu... un "zorrillo", va dir l'Antonio. En un principi, vaig pensar que era un gat d'aquells bonics que havien abandonat, però en veure el morret afiladet i tal, vaig reconèixer la guineu. Mai n'havia vist...
 

Altafulla

Era un objectiu que, en un principi semblava llunyà, impensable... allò d'anar per la Nacional 340 i per una vorera, molts cops massa estreta, em venia una mica gran i em feia una mica de respecte. Però... l'altre dia, en el nostre primer intent per la carretera de Barcelona, vam arribar fins la Torre dels Escipions, i em va agradar i ho vaig veure possible...

Avui, sense anar pels fars ni l'escullera, hem anat directe a l'Arrabassada i, des d'allí, hem enfilat cap al Mèdol que, sense haver-ho parlat, era la petita fita d'avui. Anàvem tirant... l'Antonio, que coneix bé aquestes contrades, no m'ha dit res i hem passat el Mèdol en un pis-pas. Total que, quan he aixecat el cap, he vist a tocar el Castell d'Altafulla. Aleshores hem comentat: "per poc, arribem!". Així que, gairebé sense voler, hem conquerit la Vil·la d'Altafulla, tot anant en bicicleta, amb un bon solet i sense vent.

D'Altafulla recordo haver anat de "profe" amb els alumnes a veure el castell, ...també amb la Teresa, fent un tomb per la part de la platja, molt superpoblada. Ara ja potser menys, però abans, quan encara no hi havia l'autovia, tothom temia els embussos que es produïen pels seus carrers estret, sobretot a la sortida del poble, o a l'entrada, amb un gran pendent o pujada sempre atapeïda de circulació. Altafulla és el primer poble on va treballar el meu amic d'exercicis variats, Antonio, quan va venir d'Almeria als disset anys. Per tot plegat, visca Altafulla!

Com passa el temps!!

M'ha passat el curs, vull dir el primer de jubilat, sense adonar-me'n, prou ocupat en allò que em distreu... he anat escrivint, fent sortidetes amb la Teresa, estones amb ma mare, i amb el Pere i la Mar, he dormit i he vist la tele i el Barça, tots els partits, he fet bici i he caminat molt... he fet nous amics al barri i he anat al Delta sovint, i a Barcelona algunes vegades... he llegit un parell de llibres i la premsa de cada dia, sobretot esportiva... no he escoltat tant la ràdio com abans, ni tampoc molta música, només una mica de Dial a la migdiada.

Bé, aquesta és la meva darrera plana del quadern número tres de "Parlant de...". M'ho passo bé... és una manera d'estar amb tots els que formeu part de la meva vida. Una abraçada!

Esperança

És un bonic nom de dona, i el d'un cap... i és paciència pacífica i molts cops il·lusionada en la consecució dels nostres desitjos més nobles, És la confiança en aconseguir les coses. És un estat en el que sempre m'he sentit còmode i només he necessitat lleugers símptomes de complicitat i progressió positiva.

Diria que, en la història dels temps d'abans, jo en tindria prou en recollir el mocador blanc, en llegir el llenguatge del ventall amb aquells suaus compassos de les mans estimades, o simplement observant els ulls guarnits d'un expressiu somriure de certificació... i en aquest temps de cura i captura, sobretot en el de cura, em recrearia parsimoniosament en aquest estat de felicitat, esperança madura i propera i gens verda.

Diu que un famós mestre de la Medicina va dir que "podem viure quaranta dies sense menjar, tres o quatre sense veure aigua, set minuts sense aire, però només uns pocs segons sense esperança". També diuen que és el darrer que es perd i, fins i tot, davant les poques possibilitats que de vegades tenim en situacions extremes, la persona treu forces desconegudes... Sembla mentida com ens aferrem, com aquell que s'agafa a un ferro ardent, a l'instint de sobreviure, a la necessitat de conquerir, a l'esperança de què tindrem la sort de veure somnis, aterrant en camps de realitat...

"I espero, fatigat per tant treball... se sent les seves veus cantant... no tardis..."

He fet campana

Després de l'excursió i el casament al Delta, m'he pres el dia lliure... he fet campana, com dèiem en els meus temps d'estudiant. He dormit una mica, he esmorza a casa, he baixat a fer el talladet i a llegir els diaris... com si fos un dia de festa però amb la Mercè a casa tenint cura de ma mare. L'Antonio ha marxat sol a caminar, avui escoltarà la ràdio que, darrerament, no ens dóna gaires bones notícies. Em sap greu, però m'anirà bé descansar una mica... Des de la tranquil·litat fresca de la Terrassa de Walter, repasso les vivències d'aquests dos dies plens d'emotivitat, entranyables, com m'agrada dir. "Entranyable", gran paraula, efecte penetrant, real, natural, tendra, sana, tot un sentiment, interior, profund, tota una condició només a l'abast de la bona gent.

Repasso, penso amb els alumnes que em van mostrar el seu afecte, les companyes amb les quals vaig enraonar, com sempre, amb llibertat i humor i confiança, amb l'Albert, que tard o d'hora se li reconeixerà tot el que està fent, amb el Germà Lluís, que seria l'exemple perfecte de persona entranyable... Boda a les sis de la tarda, festa nocturna, familiars de Madrid, Mallorca, Creixell, Barcelona, Deltebre... tots vestits per l'ocasió, alguns del meu temps, també amb els caps blanquinosos, habituals d'aquestes edats, però tots amb cara de festa... tots vam dir que sí a l'amor, a la família, a la unitat, a allò de què ens hem de veure més sovint i no només en casos de desgràcies... La vida continua, això també és la vida, i els nens el futur... Joan, Tere... en què estaria jo pensant? ...doncs, això!!

Una altra ració de Delta

Després de l'excursió amb els meus benvolguts alumnes i companys de La Salle - Reus, al dia següent, vaig tornar a Deltebre per assistir al casament de la meva cosina i en Joan. Sempre he dit que aquelles terres són una altra història i, un cop més, he vist que és cert...

El mossèn de la parròquia Sant Miquel, natural ell, sa, entranyable i intransferible, va oficiar com un pare proper i accessible com pocs... Ens va parlar de les "Bodes de Canaan", on va semblar que guardessin el millor vi per al final. De sobte, es va dirigir als nuvis i els va preguntar "Heu convidat Jesús al vostre casament?", i a mi em va fer la impressió de què els preguntava, tot fent una mica de broma, si aquella felicitat que mostraven, ells i tothom, tenia aquella assegurança a tot risc que suposa la presència de Crist en el nostre fer de cada dia. Una música adequada, una cantant amb aguts melòdics prou encertats, una atenció respectuosa, unes cares de conformitat i satisfacció generalitzada, em van fer gaudir d'una celebració autèntica de l'amor entre dues persones i que emanava això, transmetia esplèndides manifestacions de bons afectes, d'unió, d'harmonia, de pau.

A quarts de nou començava el convit. El lloc, Masia Pla dels Catalans, situat a la sortida de l'Aldea, a mà esquerra de la carretera que va a Tortosa. Bon restaurant, que només obre per grups nombrosos: bodes, bateigs, sopars d'empresa, etc. Molt ben preparat, amb molts bons assortits d'entrants, servits pels voltants boscosos del restaurant. Llistes de convidats amb la taula assignada. Tothom al seu lloc, per famílies, amics, relacions de proximitat amb els nuvis. Tot perfecte, com el sopar, els vins, els regals, els brindis, els petons de pel·lícula damunt de la cadira a petició del respectable... per cert, sembla que tenien una certa pràctica perquè ho feien molt bé. Un bon cava, barra lliure i l'aparició espectacular de la nostra típica rondalla, cantant , "enversant" i ballant jotes de festa i dedicació als nuvis i als familiars, pares, cosins, amics... també un espontani es va afegir a la festa...

Tot molt nostre i en molts aspectes diferent. Bé, una altra ració de Delta. Un plaer, Joan i Tere ja són marit i muller. Felicitats i felicitat per sempre més!

Excursió

Al Delta, amb La Salle, amb els quarts de primària, amb el meu darrer cap d'estudis, tot prudència, tot saviesa, tot bonhomia. Amb la Txell, tota vitalitat, ritme i energia. Amb la Marga, que conserva tot el seu encant discret i penetrant, amb tanta intensitat que alguns fins i tot voldrien fer classe per la nit. Amb la Mònica, amb qui ja havíem estat companys, abans que amb les "meves nenes" i que continua tenint una vàlua indiscutible i a qui, a finals de curs, algunes alumnes li diuen "mama", la qual cosa explica com posa el cor en el desenvolupament de les seves tasques.

Doncs, sí, he anat d'excursió, com abans, com quan era "profe" d'aquesta santa casa. Pantaló curt, gorra blava de La Salle - Reus, xiulet al coll (regal del Germà Ramon +), motxilla amb entrepans i aigua i mocadors, sandàlies d'estiu... i tota la il·lusió del món. He vist als companys Santi, Teresa, Sergi, Carme, Empar, Carles, Rosa Maria, Montse, etc. El Germà Director m'ha rebut cordialment, també el Germà Salvador. He contactat amb els alumnes que vaig tenir a tercer: Lucia, Bofarull, Saladrigas, Tiscar, Carla... i tots benvolguts i estimats.

Hem visitat l'Ecomuseu i, tot i que en un principi no hi havia llum, després ha vingut i hem pogut veure l'aquari, que és potser el més interessant. El viatge, en una bona barca i a la part de dalt, ha estat un plaer... El mar i el riu fent un ball d'amor i pau, permetia veure l'illa de Buda amb tot el seu esplendor. A l'esquerra, tot parc natural i zones de nidificació, diferents observatoris, pescadors de riu, ànecs de diferents classes, fotges, polles d'aigua... Avui cridaven l'atenció algunes garses gegantines de color blanc i que feien gairebé un metre i mig d'alçada. Camallargs, esplugabous, martinets, Delta, Deltebre, Casa Nuri, ara la filla, que ens tracta com a bons clients...

No ens ha passat cap incident desagradable. A dos quarts de cinc ja érem a Reus. L'Albert i jo hem anat a veure al Germà Lluís, que no s'ha trobat gaire bé, i l'hem vist molt recuperat... En silenci i durant uns minuts he repassat l'escola, la meva classe de 4t A, el pati, la cuina, el teatre. Ho he tornat a mirar tot, potser amb els ulls tancats, i m'he tornat a veure explicant fraccions i decimals... i he estat al menjador, cantant les bondats de l'Antònia, i al pati, arreglant el món amb el Germà Lluís. M'he vist de reunió, i de colònies, i d'excursió i d'audició musical o xiulant partits de futbol de professors. He recordat als Germans Andreu i Ramon, al cel siguin. He recordat a tots els companys, que són molts, i de tots he aprés alguna cosa. He pensat en els meus quaranta-un anys a La Salle - Reus. La meva vida. Prou plena, gràcies a tots vosaltres...