Una dulzura en las palabras

Evidentemente que te atrae un buen cuerpo que se muestra llenando bien la ropa y anda con la soltura y confianza que da una buena proporción y armonía… Pero, a veces, a mi me ocurría con frecuencia, me sentía absorbido por una sonrisa, por una palabra, por una mirada, que me llegaba como un baño tibio de alivios de primera primavera. Me suena muy bien, cuando oigo aquello de "Es que tiene un no sé qué"... el no sé qué se llama amor y es algo que va más allá del cuerpo, es una luz de ojos, una sonrisa de alma, o una dulzura en las palabras del corazón...

Una voz amiga

A veces agradeces una voz amiga, una mano en el hombro, un silencio cerca, un saber que a tu lado está aquella persona que siempre está aquí y tú lo sabes muy bien… Aquel amigo que sabe escucharte, incluso decirte aquello que no quieres oír pero es lo que terminarás haciendo porque es lo mejor para ti… Aquellas personas, no muchas, que siempre están, no solo para reír, también llorar contigo, abrazar, razonar con toda confianza...

El paso de las àguilas

Otra vez la montaña y yo… Un clásico río nervioso, aún sin hielo ni rocío blanco, Vacas sueltas, libres, en un buen campo de mejores pastos. La casa de madera, un buen fuego, zapatillas, libro, sofá, café, una brasa a punto, una carne, un vino tinto, una ventana, totalmente cerrada e indiscreta, para ver el paso de las águilas hacia sus aposentos en el más allá más lejos de la montaña, en la alta y bella cima...

Mi tren

El tren, aquel que dicen que solo pasa alguna vez, o solo una, aunque suelen pasar muchos, muchas veces, y a veces no nos enteramos porque la mayoría vamos en coche… los mayores andamos cada vez más lentos y los jóvenes miran los trenes como unas piezas de museo. Diría que estoy hablando de oportunidades, o al menos así lo creo, aquella oportunidad que es el momento cumbre al que parece que, al menos una vez, todos tenemos derecho. Mi tren pasó en un tren, allí reparé realmente en la que ha sido la maravillosa mujer de mi vida, todo un cielo…

La mama és meva...

Parella jove amb un nen d'uns quatre o cinc anys, els pares van agafats de la mà, el nen uns metres pel davant amb una petita moto metàl·lica a la mà, a més fa un soroll de motor que va accelerant i ja sembla un Marc Márquez qualsevol. De sobte es gira una mica i diu “Papa vine!! i el pare li diu que està amb la mare, el nen contesta, “d'acord, però la mama és meva”… M'ha fet gràcia, tot i que no he pogut escoltar la resta de la conversa, però el sentit de propietat de la criatura era molt evident i m'ha fet riure una mica, un motorista molt eixerit, si senyor!!

Viatge a la lluna

M'atrau la lluna, tot i que diuen que els despistats es passegen per allí amb total impunitat, però alguna cosa deu haver-hi ja que el seu encanteri és prou persistent i els costa molt de posar els peus a terra. M'encantaria fer un bon viatge, segurament trobaria algun dels meus alumnes, aquells a qui no vaig aconseguir convèncer perquè deixessin de fer tantes excursions pels núvols i per la lluna. Deu haver alguna bona cosa especial, s'ha d'estar molt bé a la lluna, alguns no tornen…

Néixer a Deltebre

He tingut el privilegi de néixer a Deltebre, tot i que la meva vida l'he desenvolupat a Reus i Tarragona. Dic això, perquè mai he renunciat a les meves arrels i fins i tot hi tinc la casa dels pares, on ara viu el meu fill. A vegades penso en els nostres menjars de joventut: fotja amb arròs, polles d'aigua i carxofes a la brasa, anguila en suc, xapadillos amb allioli, un suquet d'angules o d'ortigues de mar i, com no, recordar tot el marisc propi de la nostra terra: canyuts, lluentes, clòtxines, grúmols, catxels, musclos, ratllats…  Recordar és tornar a viure, un gran plaer fer-ho ara…

Dinaret al Xaloc

Nova celebració del "Sant Volem", sant volem estar junts i gaudir dels amics i d'un bon dinar. Evidentment hem menjat seitó, fregit amb farina de cigrons, però avui hem provat altres coses, com els popets amb ceba, calamars, musclos que, tot i no ser del Delta, estaven molt bons… De peix del dia hi havia tonyina, lluerna i gall, tot molt fresc i ben preparat. L'amo ens ha deixat l'oli del primer raig d'un lloc de Tarragona, l'hem sucat amb una mica de pa i ha resultat boníssim. Bé, gran àpat, gran plaer, família, amics...

Estimem el fill

La Teresa parla amb el Pere per videotrucada, nosaltres som a taula i al Pere el veiem per la pantalla del mòbil que s'aguanta amb un suport que el fa visible fàcilment. La conversa entre mare i fill, té aquella gràcia maternal, cultural i protectora que tenen les mares que, a més de ser mares, han estat mestres i tenen com una mena d'art per contar i repetir les coses, amb encert i oportunitat. Jo només intervinc per donar constància que gaudeixo de la seva presència, però realment me'ls escolto amb tot el plaer paternal que és propi del cas. Estimem el fill...

Justícia i respecte

Plorar, marranejar, portar les situacions al límit fins a aconseguir allò que volen… Vaig viure amb els meus alumnes algun muntatge d'aquestes característiques, que es veu que a casa seva funcionava molt bé. Recordo que una vegada vaig tenir un comediant espectacular, a qui vaig intentar desarmar tot dient-li: “A mi no m'impressiona que ploris, seu i quan ja no ploris, vens i en parlem, d'acord?” Després, ja amb calma i escoltant a tothom, procurava educar en la justícia i el respecte, la intenció era bona…

Pescar un llobarro

Assegut al pantalà, entre barca i barca, sardina fresca com a esquer, un bon ham i el volantí a la mà i, a cops, alguna picada, no massa, una picada profunda, una mena de cop sec, però senyorial, les picades del llobarro, són així, delicades, senyorials… I, un cop el treus a la superficie, gairebé et pots regalar uns minuts per a contemplar-lo amb tot el plaer de la conquesta, lentament li poses el salabre per sota, el treus i el deixes damunt de l'asfalt per seguir gaudint, després la foto i al sarró, fita aconseguida. Pescar un llobarro, un gran plaer!!

Passo el temps

Estic fent un sudoku, es resisteix, estic encallat, no progresso i, fins i tot, m'aturo per a contar-ho, mentre em reposo una mica l'enteniment després, quan el torno a agafar, el que sol passar és que trobo la via de solució i un es queda amb menys complexe d'inferioritat. També m'agrada fer alguna partida d'escacs, contra la tauleta, i ja vaig per un bon nivell, però tinc dies, n'hi ha que no rasco bola i d'altres que me'n surto prou bé. Bé, passo el temps…

Santa Cecília

Bonica festa i que em porta grans records… Col·legi La Salle de Reus, anys 70, al teatre actuen els nens més grans, canten una molt preciosa cançó, Poetas Andaluces, hi ha un narrador i la cançó la van cantant a dues veus, una meravella de cançó i d'interpretació. Resto bocabadat, de mica en mica anava prenent consciència del lloc on començava a treballar i calia posar-se les piles. Vaig viure de molt prop molts festivals de Santa Cecília, els professors de música donaven el toc de gràcia a les cançons que cada tutor preparava a la seva classe. És una festa bonica que mai s'hauria de perdre, mai.

Musclos

Aquesta nit la Teresa m'ha sorprès… ha comprat una malla de musclos de Deltebre i els ha fet al vapor, són boníssims, si són del Delta tenen un sabor especial i, tot i no ser massa grossos, fan un aperitiu deliciós. Després ha fet uns espinacs i un bistequet, que no ha resultat massa tendre però es podia menjar. Avui de postres no he menjat taronja, m'he menjat una poma i un kiwi, que també m'encanten. Bé, bona sorpresa!!

Mandonguera

La meva sogra ho feia molt bé, les seves botifarres d'arròs (baldanes) eren boníssimes, però on es lluīa en plan genial era en la llonganissa, tant en una cosa com en l'altra, era insuperable. A més, feia unes botifarretes de carn, que anomenàvem baldanetes de freixura, molt bones i també feia sobrassada i aconseguia un sabor molt semblant a les mallorquines. A mi m'agradava molt contemplar l'espectacle, veure-la en acció i sobretot assaborir els seus embotits, valia molt la pena. Abans, al poble, a les cases solia haver una matança del porc a l'any, festa grossa...

Grato recogimiento

Y entre el frío y la oscuridad, una lluvia fina, la plaza vacía, la luz de las farolas, ya saben, de bajo coste que apenas hacen que percibas las proximidades. Desde mi ventana indiscreta me reconcilio con la paz de mi hogar... aire tibio, mi Pilot, un papel en blanco, mi mesa, mi silla con un cojín maravilloso, Teresa cerca, grato recogimiento al que me lleva el ambiente exterior. No, no me olvido de la gente sin techo y ojalá se encuentren buenas soluciones para ellos...

Tiempos de siempre

Fue un guisado a fuego lento, 

una antesala larga y tendida y consentida, 

nos dimos unos días de tiempo, 

como si todo lo quisiéramos alargar, por aquello que cuentan… 

que a veces la ilusión de la esperanza, el cocido del proceso,

la pasión con la que vives tus realidades más sentidas, 

las piensas como mejor que la propia realidad. 

Aquellos tiempos de la esperanza, la ilusión, la fe, 

aquellos tiempos, tiempos de siempre… ¿verdad?

 

Que no se apague el sol

Hay días en los que valdría la pena acelerar el amanecer… 

cuando voy contigo de la mano, bajo un sol muy mejorado 

por el reflejo de tus ojos de luna. 

Que no se apague este mismo sol que acudió tan puntual, 

que no se nuble, que no se esconda, que no se vaya… 

y, en todo caso, en su ocaso que se recree con las nubes,

inundando los cielos de maravillosas tonalidades de rojos de fuego.

Quédate, permanece, como fiel testigo de la felicidad más pura y absoluta...

 

A la nit, verdures...

Si al migdia mengem amanida, a la nit verdura cuita… i aquí la varietat és també prou interessant: bajoques que a mi m'agraden amb una mica de ceba, carbassó i una patata petita, espinacs, bledes, carxofes, bròquil, coliflor…  Bé, tot amb un raget d'oli d'oliva i una mica de sal, tot i que, a vegades, alguna verdura la cou amb una pastilla de Gallina Blanca i li dóna un sabor més agradable. Pensó amb els nens, cal educar la seva alimentació i han de menjar verdures ben aviat...

Llengües de foc

Les idees de cadascú , l'odi, el fanatisme, la manca total de respecte… Es lamentable veure com s'esbraven les llengües de foc, sense cap mirament… A vegades, qualsevol imatge, que podria ser fins i tot tendrá, la malícia continguda, el sentiment dèspota s'escampa con un mal oli que ho embruta tot, també les pròpies mans de qui llença els focs sense control. Hi ha coses per a les que és difícil el respecte, aleshores s'escau un silenci que convidi a una bona reflexió...

S'ha parat el temps

La finestra, la lluna, el Pilot, els somnis, la imaginació, un estel que cau, 

suposo que és un d'aquells que després seran cuques de llum… 

La taula, el cafè, un full en blanc, un silenci amb lluna i un estel que vola… 

I, de sobte, el temps es para, no passa res, no vull que passi res, 

estic assaborint la pau del pensament que no pensa, 

gairebé podria dormir i, aleshores, somiar, somiar que no somio, 

que s'ha parat el temps en l'ara totalmente meravellós,

s'ha parat el temps...

 

El cor escriu un poema

Diuen que els poetes escriuen des de l'amor… i encara diuen més, el poeta enamorat es dona llibertat total i és el cor qui escriu el poema. Evidentment, per al cor que està guanyat per l'amor, tot és sublim, tot és com a meravellós, com vist per uns altres ulls que, a cops, no són els de la realitat. "Si la veiessis amb els meus ulls, la veuries amb els ulls de l'amor", diu una preciosa cançó de Dyango, gran intèrpret...

Taronges

Avui m'he menjat la primera taronja del meu hort, ja feta i madurada a l'arbre, amb aquell color tan atractiu, semblant al groc de l'arròs quan el sol li dóna un toc rogenc. L'he posada una estona al frigorífic, tot i que la Teresa diu que no cal, que perd sabor, però a mi m'agrada que tingui una mica de frescor. Una molt agradable acidesa dolça i vitamina C, grans postres, suc deliciós. Gràcies pare, tenen tota la teva gràcia, sempre al cor, com tú vas fer amb mi, jo he fet amb el Pere, ara és el seu hort...

Un amor de llar

En un principi veig una mena de monstre amb ulls grocs i de diferents grandàries i intensitats… és l'edifici que observo des de la meva finestra, després he pensat, no és cap monstre, són llars de pau, si més no així ho vull pensar i ho penso. Un nen que plora per cridar l'atenció, un avi que canta de felicitat perquè rep l'amor total de tots, la nena enamorada que rep la trucada que tant esperava… Una llar plena de pau i bé… i d'amor.

Estudiar música

M'hauria agradat estudiar música, encara que no sé si hauria tingut prou capacitat perquè la mica que vaig fer, quan estudiava Magisteri, la trobava molt difícil. El que sí hauria tingut, segurament, és la sensibilitat suficient i fins i tot el bon gust per interpretar la bona música en qualsevol escenari on fos apreciada com mereix. A vegades m'imagino amb un piano, o un violí, o una guitarra, i un pentagrama en blanc on escriuria una música plaent i una lletra poética a l'alçada, com cal...

La amaba

No sé muy bien qué pasaba,

me gustaba estar cerca,

me sentía atraído, escuchaba bien,

quizá por primera vez en mi vida,

tenía consciencia de escuchar, aprendía, 

me impregnaba de manera casi inconsciente, 

como aquel que se perfuma… 

con el aroma de la más especial de las rosas. 

La amaba, era un adicto a su luz, 

un esclavo de su sonrisa,

un devoto de su verbo dorado...

Primeres pinzellades

En plena tardor cap a l'hivern s'estan esfullant, fins i tot els arbres de fulles petites, i  a mi em ve a la memòria allò tan bonic de Joan Salvat Papasseit en el seu Res no és mesquí: "Avui, demà i ahir, s'esfullarà una rosa, i a la verge més jove li vindrà llet al pit". "Res no és mesquí, ni cap hora és isarda"... Bé, que s'apropa Nadal, i ja m'ha comencen a sortir veus de primeres pinzellades blanques…

Blanc de neu

El vent mou les onades, el mar xiscla molt cruixent com quan obrim un pot rovellat. El primer fred ens ha fet un cop d'ull, al port del Serrallo les llisses han desaparegut, l'aigua es veu tèrbola i arrissada i el passeig buit, evidentment. A mi m'agrada tenir aquesta primera sensació d'hivern, gairebé que tanco els ulls i penso en blanc, blanc de neu, blanc de pau, Nen i pessebre, Nadal…

"Calent"... col, arròs i fesols

És diumenge, toca arròs… avui col, arròs i fesols, normalment el fem amb cua de porc, o pota, o morro, o careta, però aquest cop ho fem amb galta, que és menys greixosa i també resulta molt bo. La família i els amics de Deltebre saben bé la il·lusió amb què ens mengem aquest plat, així, que festa grossa i, a més, per contribuir a la solemnitat de la celebració, fa fred, potser el primer de la temporada. Igual obrim un bon vi negre…

Un te quiero

A veces reparo, recuerdo, que yo nunca le he dicho a nadie, con palabras… te quiero. Recuerdo una caricia hecha con el alma, un beso de los que hablan desde lo más profundo del corazón… No, no tuve el feliz recurso, totalmente sincero, de decir te quiero, pero mi abrazo era firme y era de esos que abraza de verdad, mis manos cogían las manos del amor con amor, con mucho amor. Pero, me entristece, un te quiero, te libera, te confirma, certifica todos los ciertos del alma…

Una llum al cor

Suposo que tots devem tenir alguna cosa bona que ensenyar, aquella llum al cor que cal deixar brilla... cal cercar la oportunitat i no amagar-la, créixer en allò positiu que podem aportar i anar cremant del tot tanta mancança, tan d'egoisme, tanta falsedat i, sobretot, tanta cobardía. Sempre he pensat que podem millorar les nostres actituds, només cal actuar d'acord amb la consciència d'allò que voldries per a tu. Tenim una llum al cor…

Amanida verda

Enciam, ceba i uns daus d'alvocat com a base, però algun toc de gràcia, diferent cada vegada, la fan menys avorrida, i gairebé l'esperes amb una  certa curiositat. Uns musclos en escabetx, unes olives negres, una sardina de llauna, uns grans de magrana, uns trossets de poma, uns daus de formatge fresc, o de pernil, algun trosset de surimi, unes quatre o cinc olives verdes farcides… Bé, de tot això que he nomenat, només una cosa, màxim dues, per amanida...

La zona y la escalera

La zorra no llega a las uvas y a su ego le dice que están verdes, que no son buenas, no están maduras… Pobre hombre, triste zorra, que se rinde a los pocos intentos, que se cae y no osa levantarse, que se da fácilmente por vencido y, luego, incluso trata de justificarse y confundirse como si su derrota fuese una conquista en la que nadie cree. La vanidad herida debería regenerar los principios éticos… y la zorra podría pensar en utilizar una buena escalera...

Beso largo, café corto

Y, en el despertar de las delicias,

precioso sol y tú otro sol mejor,

sonrisa y beso largo, café corto,

beso profundo e intenso, sentido,

que lo activa, lo bendice y lo glorifica. 

Café corto, tan cargado y aromàtico él, 

tan sabroso, tan tuyo, tan nuestro… 

Si fuera el revés sería un desastre, 

un beso corto siempre suena a protocolario, 

para salir del paso, por educación. 

Un café largo, es como despojarlo 

de la mayoría de sus mejores cualidades...

 

El río purifica

La calma del río a su paso por mi pueblo, la visión estética, la paz que transmite, la brisa poética que provoca en mi alma… Pasa el río que parece que no pasa, el río está, permanece, bello y sempiterno, dando constancia de bella naturaleza, de presencia noble, de testigo fiel, de lugar donde se bañan las tibias dudas de las perspectivas de los procederes equívocos que, al salir, mejoran sus andares por los mejores caminos correctos...

Els nens són vida

Sóc al bar de davant del cole, quarts de nou, primer cafè, segona cigarreta rossa, primer cop d'ull a la prensa, vaig cap a l'escola. Ho tinc cronometrat, quan entro per la porta del jardí, toca el timbre, són les nou en punt. Cada dia estreno somriure, els nens ja són a la fila, el seu somriure de bon dia és meravellós, primer contacte, pugem en silenci cap a la classe, un cop allí, comença la festa, cada dia  és ple de sorpreses, els nens són vida, una vida molt sana…

La millor visita

Demà ve el nostre fill, té dentista, li van deixant una boca com per a fer una propaganda de dentifrici. Anirem a dinar al restaurant Ben Fart i així, mentre dinem, li farem una neteja a fons del seu EcoSport. Estem tots fent una mica de règim, perdent pes i fent salut, així que demanarem una amanida verda, amb algun toc d'alguna cosa, i alguna carn o peix que tinguin fresc per fer a la planxa. Bé, sempre una il·lusió ser amb el Pere, el nostre estimat fill. Ens portarà les primeres mandarines de l'any, que ja comencen a ser bones, així com les taronges… immillorables.

Manos sucias

Acabo de leer una frase que me ha parecido muy interesante: "Cuando le tiras tierra a alguien, a quien le quedan las manos sucias es a ti". Ni el elogio exagerado, que siempre debilita, ni la crítica feroz, que siempre desvirtúa, ni la mentira, tan impura siempre ella, ni la zancadilla, que siempre conlleva maldad, ni cualquier tipo de abuso de poder son los mejores caminos para que uno pueda verse las manos limpias. Me recuerda a aquello del ingenuo que pretende escupir al cielo… y le cae el escupitajo encima. Lo dicho, bella frase, que te hace reflexionar muy bien.

Dulzuras azules

Tiene un mar en los ojos, mejor un océano, y no es porque llore, 

sino porque es como el manar de un manantial azul de cielo.

Ojos claros, serenos, decía Cetina, pero no, no hablo de esos, 

habló de aquellos que se han subido la sonrisa… 

y esta brilla entre lo azul de todas las mejores dulzuras. 

Tiene un océano en los ojos y no llora, 

sólo emana delicias azules, sólo hace magia con las luces...

 

Bar los Maños

Han tornat a obrir el bar Los Maños, no els de sempre però sembla que tenen la mateixa cuinera i els mateixos proveïdors. Visita obligada, esmorzar d'amics i ja tenim un altre cop a l'abast “callos” de vedella de confiança i fets com Déu mana, ben cuinats, de qualitat, una mica picants… El vi no era aquell de Bràfim que tenien abans, però no estava gens malament, el músic que solem fer de postres prou fresc i fins i tot el cigaló de Terry tenia el segell dels nostres pares, que tant recordem. Bé, bentornat, és prop de casa, del barri, és bo, és net, han fet reformes, és un bon esmorzador!!

Tenim una edat

Bé, estem fent una mica de bondat, allò de fer malbé un bon cafè amb una sacarina, amanides variades, on predomina el color verd, i planxa de carn menys greixosa i peix, que encara que sigui blau, té bon colesterol… Intentem reduir la pasta i sobretot l'arròs, que és la nostra debilitat, potser un dia a la setmana, el diumenge, per exemple, pot ser un bon dia perquè la Teresa faci alguna genialitat amb l'arròs. No mengem pastes ni pastissos i intentem evitar els sucres i els salats excessius. Bé, intentem fer una mica de bondat, ja tenim una edat que ens cal cuidar...

Els meus pares

De nen, i ja no tant nen, els meus pares tenien un concepte ampli de la meva educació integral. El pare m'ensenyava com treballar l'hort, fer un solc, sembrar, plantar, regar, abonar, recollir… La mare va aconseguir que aprengués a matar una gallina, pelar-la, obrir-la, fer-la a quarts i, després, a trossos més petits i fer, amb verdures, un brou que em quedava espectacular. Tant un com l'altra, em donaven eines de subsistència per si alguna vegada ho havia de menester. Alguna vegada vaig ajudar al pare i això de la gallina només ho recordo practicant l'aprenentatge, però als meus pares sempre el guardo al meu cor...

Les nenes de segon

A l'hora del pati, les nenes de segon de Primària es posaven a un racó, com a mig amagades, amb un aparell de música, i allí ballaven i cantaven les cançons de moda. Quan ja tenien alguna peça dominada, se m'apropaven tímidament, i em preguntaven si volia veure el seu ball i escoltar la cançó i a mi m'encantava de veure la seva traça i preparació. Santa i tendra innocència… que m'emocionava molt.

Un arròs

Fem un arròs de tant en tant, no tan sovint com abans, l'hem restituït al diumenge, com fèiem al poble, la famosa paella del diumenge. Avui ha estat un humil i deliciós arròs de conill que la Teresa ha brodat, com sempre, amb la seva saviesa habitual. Un plat, no massa ple, només arròs del Molí de Rafelet, de Deltebre, i conill. Després, una poma Golden, grossa i fresca, i un cafè, curt és clar. Bé, li hem fet tots els honors… i amb cullera!

Sense migdiada

Aquesta nit he dormit molt bé, al meu llit evidentment, i sense sorolls dels veīns sords de l'hotel. Així, després de dinar, he anat a fer un tomb pel barri, és una hora en què ja no surto de casa, hi ha una molt bona tranquil·litat, els nens a l'escola, gent a la feina, potser algun jubilat com ara jo que tampoc fa migdiada i pensa que a la nit dormirà millor. Veurem com va la cosa, la migdiada no té preu, jo ja fa anys que la faig...

Justicia social

Uno siempre tiene esperanza de que algún día lluevan soluciones, pero esas no se proclaman porque sí y parece que los encargados de llevarlas a cabo no están por la labor, porque ellos ven en el eterno contemporizar su solución más propicia para mantenerse, chupando del bote, de la ya extremadamente escasa y condensada leche, léase la leche como el pan que ya no llega a todas partes. Bien, hay que tener siempre fe y esperanza, pero primero hay que arrimar el hombro y después exigir justicia social, pero de verdad, no sólo en los mítines...

Qué tendrán...

¿Qué tendrán el rocío en el césped, 

las gotas de la lluvia fina en las hojas de la encina, 

las gotitas de miel en los higos maduros, 

los copos de nieve que caen lentamente…

y van cubriendo la montaña de la magia navideña? 

¿Qué tendrá el rocío que me recuerda… 

las pequeñas gotitas de sudor de aquella naricilla pícara, 

que se movía cual alada mariposa… 

por las playas de mi barrio marinero? 

Son gotas de agua, son delirios bien soñados...

 

Y si te mira un ángel...

Y el ángel me miró, como lo que era,

un ángel, el ángel era ella, por supuesto,

y yo me quedé impregnado… 

como con luces nuevas, algunas incluso de colores,

y con ánimos y sed de más, como de más luz, 

como diría el amigo Goethe. 

Hay miradas de invitación, de camino… 

dónde los obstáculos son sólo para equívocos.

Y si te mira un ángel, pareces amanecer

en esplendoroso y mágico resplandor...