De tant en tant, ella deixava anar aquella mitja mirada que tenia ben mesurada, per fer-la arribar en temps i proporcions justes, per provocar l’impacte desitjat i que et deixa de ferit greu però amb ganes de rebre’n més. La noia en sabia molt, era una delícia d’esquer que mai parava quiet ni a l’abast, de tots aquells que els semblava fàcil d’aconseguir. En sabia tant que cada cop s’anava desant més i més fins que va arribar un moment que, semblant un cuc de seda, quedà molt ben empresonada en fils d’or…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada