La mestra no ens volia veure junts, però nosaltres sempre acabàvem compartint feines, converses i disposats a sortir en defensa si algú tenia la mala intenció de posar-se amb nosaltres. La mestra continuava amb la seva obsessió i vaig optar per separar-me una mica, però sense deixar de tenir-te a l’abast de la meva mirada, que sola, s’escapava i anava a trobar-te en busca d’auxili i companyia. Tu no tant, però també aixecaves la vista i, algun cop, hi havia una abraçada de somriures. No sé si mai ho vas saber, però per mi vas ésser el primer amor…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada