La filla ha tret la mare a passejar, la senyora està cansada i vol tornar a casa… Seuen en un banc, la jove li eixuga la suor i li dóna aigua, però la senyora gran no fa massa bona cara i, a poc a poc, veig que s’aixequen i marxen. I a mi m’ha vingut al cap la meva mare, al final, quan ja no podia caminar, i jo la treia a passejar pel Serrallo, amb una cadira de rodes, i no la veia tampoc massa contenta... ella pensava que em donava molta feina i mai acabava de gaudir del meu plaer en passejar-la. La mare és sempre un ésser entranyable, un llibre obert de bon amor, una autenticitat més enllà de la raó i el seny…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada