Sant Pere 2016

És el sant del meu pare, al cel sigui, i el del meu fill, i el meu… Una cosa tan curiosa, com que al meu pare tothom el coneixia per Pedro, i a mi, fins i tot ara, molts em continuen dient Pedrito, i al meu fill, per fi i afortunadament hem pogut anomenar-lo Pere, així de clar i català. Bé, no cal dir que, tradicionalment, ha estat una festa grossa i entranyable. Sempre fèiem cap a Deltebre, on la mare i el pare, se les inventaven totes per fer un bon dinar i, com molt bé em recordava la cosineta Titi, feien canelons d’estiu amb xinets d’ou dur, amb una bufanda feta amb tires de pebrot vermell… Recordo, com no, les celebracions al meu col·legi de La Salle-Reus, i les particulars amb la Teresa, donant sempre gracies al cel, de la nostra entesa i complicitat… I recordo la foguera que fèiem al costat de la casa, i la saltàvem tot dien allò del: “Sant Joan de la carabassa gran, Sant Pere la bragueta per darrera”, tot fent rodar el “lliman”, que guardàvem d’un any per a l’altre. Actualment, tot és una mica diferent... la Teresa encara treballa, i el Pere també, i el pare i la mare són al cel, i ens miren amb l’amor de sempre. Nosaltres, dilluns ens veurem i ens farem palesos els amors acumulats, i recordarem els pares, també els de la Teresa, i els veurem il·lusionats i oberts de braços, i tots plegats ens abraçarem i brindarem amb un bon cava català, evidentment.