ombres... més que veure res, s'endevina,
un ròssec de brams perdut, arreu,
entre els estossecs de veus distorsionades...
Sembla que plou terra en pols
i els sons són xiscles planyívols.
A la foscor de la mina profunda
mai s'acaba la baixada...
camins apuntalats per on circula la suor
fent solcs per la cara negra i cansada.
Preguem tots perquè el fil sigui tou
i fem la càrrega que ens fa guanyar el sou,
i ens allunyem de la guspira mortal
perquè a casa ens esperen... amb neguit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada