El Parenostre de l'àvia

Pensant en els meus entranyables viatges per la meva infantesa, avui, un cop més, em recreo amb la meva àvia. Perdoneu tant meu/meva, però és la meva història, la meva vida... L'àvia tenia la seva fe, intensa, particular, exemplar. En llevar-se de bon matí, es corria el passadís tot donant gràcies al "Nostre Senyor" i al "Sol ditxós". Un dia la vaig sorprendre parlant sola, però després vaig comprendre que volia que jo ho sentís. Era el seu Parenostre, tan original com ho era tota ella. Llàstima que només en recordo algun tros, perquè és un document impagable, si més no per a mi. La cosa, i tractant de transcriure els seus sons del Delta, anava així:

"Lo Parenostre major, Déu del cel i Criador.
Déu me diu que no m'adorme, Déu me diu que no em compongue.
De qui és aquell camí? De l'àngel de sant Martí.
De qui és aquella via? De la Verge Maria.
Verge Maria, què en fa aquí? Aquí estic, ni me'n vetllo ni me'n dormic, que esta nit he tingut un ensomic de molt dolor i molt veritat.
Estos ditxosos genolls que la sang baixava a tolls, este ditxós cap que estava tot coronat amb cinquanta espines, al peu de la vera creu estava clavat..."

No en recordo més, només la fermesa i complicitat amb la que m'explicava totes les coses... Un petó, àvia!!