Sant Pere

És un ball d'ombres xineses, màgia fosca, perfecció, espectacle... i, en obrir els ulls, Delta, catifa verda, immensa, bonica, un prodigi, un esclat, més llum. La casa dels pares s'omple, i jo també... d'emoció i joia. Qui millor que la vida de la vida per a ocupar l'espai dels creadors. Em veig feliç, gairebé agraït, lògic, honrat, cofoi, complet. És el nostre sant, pare i fill, i del meu pare que sempre acompanya des de l'exemple del seu cel de pau.

Som a Deltebre, hem sopat a casa... el Pere, la Mar, la Teresa i jo. Els joves han fet el sopar, tenen certa traça, s'acompanyen prou bé, i jo, com sempre, he filosofat una mica, he visualitzat les posicions a la taula i he vist, encertades i amb plaer, l'ocupació de les places... emoció!! Però per a bé, no? diu la Mar. És clar, nena, jo no tinc res més tan meu, tan vostre, com vosaltres... i la Teresa, evidentment, segur. Farem un bon dinar plegats. Sant Pere ens abraça i protegeix... i la foguera ho cremarà tot, tot allò dolent...