Records d'infantesa

A cops, un, des de la reserva espiritual d'una llar en pau i amb finestres obertes per on entren alès del pensament i reflexió, un corrent de nostàlgia m'atura i relaxa... No vull ser rei, jo vull ser nen... que darrerament va de mare i pare prop, que sempre em veien com el seu petit. Després, ja de pare, he comprés que si contemples fixament un arbre jove, un dia rere l'altre i molt atent, ens passarà inadvertit que creix i, a última hora, els pares sempre veurem en els fills l'infant que un dia va ser.

En els primers anys de professor, amb vint-i-cinc i pocs i menjador de món, quan arribava a casa, la mare em llegia com si fos un llibre obert i clar... ho sabia tot, ho encertava, ho pressentia, i jo quedava admirat i sorprès, cofoi. Recordo que marxava reconfortat, com a comprés, recuperat i en via, posat, repassat al bon camí inicial. El meu pare posava el punt amable, de complaença sumativa i racional, a tot allò que la mare encoratjava. Suposo que no descobreixo res de nou, però recomano un bon passeig mental per la col•lecció dels bons records de la infantesa...