Ja en tenim un altre

El curs amb els nens ja és història. La Teresa em parla dels seus alumnes de sisè, que marxen a l'Institut, i diu que molts ploren, perquè porten a la casa des dels tres anys i se l'estimen. També alguna llagrimeta d'algun mestre o mestra per acumulació d'emocions: les vivències de tot un curs, l'esforç, l'estima als nens, allò aconseguit... o menys, aquell nen que has reconvertit, aquella família que no t'ha entès, l'estiu reparador i proper...

Recordo perfectament els darrers dies de curs... em sentia fatal, com si em prenguessin alguna cosa "meva", i aquesta no era res més, ni menys, que els "meus" nens. Al curs següent, els mirava a la fila, els buscava pel pati, els feia un seguiment, els veia créixer... fins que els "meus" nens nous em tornaven a absorbir del tot.

La gent poc s'imagina com els tutors arribem a estimar els nens y com passem, vulnerables, per estats que només es poden entendre des de la professionalitat i l'estima. Els nens t'acaben estimant i, majoritàriament, comprenent que tot ho fas pel seu bé. És una relació sana, preciosa, de respecte mutu, d'aprenentatge mutu. Cada contacte amb els nens és un apropament a la veritat...