a la casa dels pares,
tot i que ja no hi són,
sento aquella abraçada,
tendra però ferma,
d’una autenticitat total.
El meu pare esperant a la porta,
gairebé penjat de la cortina,
la mare a la cuina...
procurant fer allò que ens agrada,
i que ha estat...
l’objectiu setmanal més preuat.
En tornar a la casa del poble...
un esclat de calor humà,
una abraçada de llum encesa,
que mai s’apaga ni s'apagarà…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada