Parlaves amb mi

Quan la veia, el cor em bategava més fort,
i quan no la veia era com si no tingués cor,
una mena d’apatia sense vida,
un estat de “tanmefotisme”,
que semblava una ànima en pena
per les fosques de la nit dels trons…
Però en algun moment del dia,
un estel de la nit és presenciava i m’obria els ulls,
i m’enviaves allà on podia, no només contemplar-te,
sinó estar prop i sentir la teva veu…
Tu parlaves, i en ressuscitar, vaig veure...
que era només amb mi, somni complert.