Tots Sants

Dia de Tots Sants, on recordem els difunts amb respecte i pregària. Els cementiris fan patxoca, tot és net i polit i ple de flors de tota mena... recordo que, abans, les habituals eren les anomenades pensaments. La gent en fa, del dia, una visita obligada i, molts cops, et trobes amb persones que feia molt temps que no veies o, fins i tot, te n'assabentes d'algú que ha traspassat i no ho sabies... La Teresa i jo ja fa uns anys que no fem la visita per aquesta data, solem anar un dia qualsevol, sense tanta gent i ens sona a un recolliment més proper i particular... però tot el meu respecte a qui va en aquest dia festiu i assenyalat.

Crec que a Mèxic aquesta és una diada encara més especial i munten tot un espectacle amb les músiques i els menjars que més agradaven als difunts. És típic veure, a peu de tomba, un grup de mariachis que envolta la família i un seguit de plats que eren les preferències d'allò que més li agradava al traspassat. Bé, són costums, tradicions, com la nostra de guarnir el Camp Sant, amb gran despesa floral i que, fins i tot, sembla competitiva, per veure qui ho fa més maco i original, tot i que les floristeries, a qui també han pujat l'IVA, venen les flors a preu d'or.

Avui no tenim ni a la Mercè ni a la Carme, i la Teresa i jo netejarem i arreglarem a ma mare. Hem passat una altra nit, ara sembla que, a més a més, una mica de mucositat ens acompanyarà fins al final. Està apagadeta, però li hem donat un gotet de llet i se l'ha begut... cada cop li costa més deglutir també els líquids. El Pere ha marxar a Barcelona, però tornarà demà. La Teresa ha baixat a fer un tallat. La mare, amb el llit articulat i la boqueta oberta, dorm, fa molt poquet soroll, són sospirs suaus, mínimament acompassats. El metge em va dir que no pateix, no es queixa de res, i això em conforma la disconformitat total... Déu és al seu costat.