El Pere 24 i jo més...

En Fernando ha fet festa i l'Antonio i jo hem caminat fins l'Arrabassada i, a la tornada, hem pres el sol i tota la vitamina D del món als banquets habituals i, sobretot, als del mirador de la platja del Miracle, que és el meu reparador de bessons preferit i tot un regal visual...

Avui és un gran dia, 30 de novembre, aniversari del Pere. Ho recordo perfectament... Teresín, la meva sogra, i jo érem a la porta del quiròfan i vam sentir com la doctora deia que el nen ja era fora, però no plorava... va tardar uns segons que es van fer eterns fins que, al final, va fer palesa la seva presència amb l'habitual crit esfereïdor, i la sogra i jo vam fer un somriure de complicitat i, ràpidament, ens vam interessar per l'estat de la Teresa. Crec que en llatí es parla del "momentum acum" (no sé si ho he escrit bé...) en referència al moment del qual depèn, en aquest cas, la vida de dues persones, el fill i la dona, i per extensió la meva i gairebé la de tots els familiars propers. El diumenge, si Déu vol, anirem a Barcelona per celebrar-ho amb ell i la Mar.

La Teresa i jo hem anat a dinar a l'Ambra que, com sempre, fan un menú prou digne i bé de preu. Són les quatre. La Mercè ha marxat a dinar a casa seva. Estar sol a casa produeix una sensació especial i qualsevol soroll de fora o dels pisos veïns encara penso que són de la mare... i em porta al record en el qual em sento més còmode i majoritàriament satisfet. La vida continua, tot i que encara, sense pensar-ho, som a casa abans de les set, quan ara no passa res si un dia anem a comprar a les vuit o un dissabte al cinema a les nou.

Aviat trucarà la Teresa i anirem a fer un tomb per la vida... i, de passada, comprarem una mica de peix per sopar. Pel pont de la constitució farem un viatget... la Teresa s'ho mereix tot i jo seré prop, com sempre...