dissabte, 1 de desembre del 2012

Pot ser un cap de setmana rodó

He dormit fins les deu... en aquests primers freds d'hivern anticipat s'està molt bé al llit, sobretot si durant la resta de setmana has fet ple de sortides i exercicis variats per aquests móns de Déu i de Tarragona. L'Albert i el seu cosí, amb els respectius fills, han anat recentment a Ca l'Amadeu, a Vilanova d'Escornalbou, la qual cosa vol dir que estan oberts o que han tornat a obrir. Bé, avui trucarem i ho anirem a veure i, si és així, dinarem allí i, després, cap al Delta a collir cítrics del meu hort... per cert, ens hem comprat un parell de tisores per tallar la fruita en lloc d'arrencar-la perquè així es conserva millor. En portarem al Pere, a la Mar de Tarragona i a alguns amics del barri que ens apreciem mútuament. La Teresa en pren algunes bosses i les ven a l'escola...

Són gairebé les onze i m'he assegut a la taula per escriure i no he baixat a fer el talladet ni res... per poc m'esperaré i anirem junts, vull dir la reina i jo, i farem un cop d'ull als diaris i el pla del dia. Sembla que el Barça juga avui, a les vuit, contra el Bilbao, i ho fa a casa, al Camp Nou. Aquesta jornada juguen, també, el Real Madrid i l'Atlètic de Madrid... si el Barça guanya gairebé no importa el que facin, tot i que un empat estaria prou bé.

Penso que, a aquesta hora, sempre preparava els medicaments i l'esmorzar de la mare... aixeco el cap i ja no hi ha pastilletes, ni gotes, ni potingues... És un lloc buit... al damunt una foto dels pares en blanc i negre que els va fer Mar i me la va regalar, una verge de Lluc (Mallorca), la Teresa i jo amb el Pere petit, ma mare i sa germana i... silenci, és la pau de la casa, d'una casa en pau. La d'avui serà una generala individual i suau, després la Teresa i jo anirem a fer un cafè.

Anar al Delta sempre és una atracció, tot i que potser farà vent, que allà quan diu allà vaig no té obstacles que vèncer i pinta més agressiu del que caldria, massa. M'encanta veure l'escassa família propera que ens queda i la casa, la nostra casa, la meva casa, la que ma mare sempre deia que l'havia dissenyat ella i que per això era tan còmoda i tan habitable. I, com sempre, mil records... de l'hort i de la botiga, de la meva habitació, del pati, del pi i els rosers i la parra... I, com sempre, presències inesborrables de la vida senzilla de la bona gent, humil, formal... Cada dia m'acompanyen i sempre em fan els camins més clars, junts per sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada