La meva àvia em feia molta gràcia... quan li comentaven que alguna jove fadrina havia quedat embarassada deia: "Els omplen la panxa i després diuen que és el destí". De totes maneres, molts cops sí que sembla que fem coses o seguim camins que ja teníem predestinats. Jo havia de ser mestre, perquè tota una sèrie de circumstàncies i afinitats així ho proclamaven, tot i les dificultats familiars, vull dir econòmiques, d'aquell temps. Ara també fa pensar que tot està escrit, tothom té cura de mi i jo em sento més obert a rebre i donar, a tenir més espais de plenitud, a gaudir fins i tot de la reflexió plural per on circulen, també, totes aquelles accions que encara puc fer bé i que mai no ho intentava com ara...
Jo ja em veia escrivint sobre el que faig o veig o sento, escrivint del mar i la Teresa, que totes dues meravelles tenen ona melòdica i entranyable. Jo ja em veia anant en bici i caminant amb l'Antonio i el Fernando, i eren així, amigables, divertits, propers, sans... I volia una casa prop del mar i una dona com cal i un fill a joc i una jove dolça i llesta que estima i gairebé parla com nosaltres. I tenir un Kuga, i gaudir i tenir cura dels pares, i anar a l'escola cada dia per ser com un nen entremaliat entre companys que sempre fèiem pinya i pau. Camins, sí que ho sembla, senders per on ja he passat, o volia passar, o somiava de fer-ho. Solitud acompanyada de bombolles on hi viuen i es recreen les vivències de tota una existència que ja comença a tenir una edat, o dues, com m'agrada dir alguna vegada. Els mestres solem fer moltes programacions i fem omplir molta paperassa, i estem acostumats a anar per passos per portar els alumnes als coneixements, a la descoberta pròpia de la realitat. Penso que tot el que faig estava programat, previst, escrit. Potser alguns, fins i tot jo, esperaven una mica més de mi però, com diuen ara, és el que hi ha... i també és bonic tenir sempre un marge de millora, sobretot si és tan gran com el meu.
Estic molt millor de l'esquena... diria que, bàsicament, pel fet de dormir al meu llit. He de parlar amb els companys i quedar per demà, tot i que fa fred, però tapadets no passa res i ens hem de moure. La Teresa surt a les dues i avui faig el dinar jo: bajoques i ou dur i mandarines de postres, un cafè... i a córrer la vora! Fins i tot fent d'amo de casa m'havia vist i imaginat que podria arribar aquesta situació. Estar amb la Teresa és com un vers dins un poema d'harmonies i rimes sentides, variades i úniques...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada