Anem anant...

Els que som, som per casa i, després de l'esplèndida jornada esportiva d'ahir, culminada amb la notícia de què el Tito ja és a casa i sembla que tot va força bé, hem dormit una mica i després ens hem apropat al Carrefour a esmorzar i a comprar llamàntols per al dinar de Nadal... i ja ho tenim tot a punt i a casa. La Teresa aquests dies es supera a ella mateixa, la qual cosa vol dir, com diria algú que tothom coneixem, ratlla l'excel·lència. És molt agradable de veure, si més no d'un atractiu gastronòmic d'excepció, l'exposició de tota mena de viandes: carns, peix, marisc, fruits, pastissos, begudes, etc. en vistes a les properes festes. La crisi que produeix sobretot la manca de treball i la incertesa en què això millori, almenys a curt termini, ens fa anar amb brida, però per aquestes dates de calor familiar i propòsits immillorables la gent procurem fer sempre bona cara, col·locats al voltant d'una taula ben parada. El meu desig és que a ningú li manqui la pau i l'alegria del cor, ni ara ni la resta dels dies de la vida, tampoc l'amor i el pa i la taula...

És diumenge, dinarem a casa un arrosset amb galeres, sípia i una mica de costella. La senyora ho broda i a la gent del Delta si passem uns dies sense menjar un bon arròs ens frustra bastant, així que avui toca efecte reparador i actualització del bon gust i del plaer. Evidentment, tinc un vinet a joc i les primeres taronges del meu hort (ara sí que, malauradament, és veritat del tot) que, tot i que encara són un pèl acidetes, tenen ja tot el suc i la gràcia que les fa realment úniques.

Hem mirat la loteria i ens retornen 112 €, la qual cosa vol dir que aquest any no ho perdem tot. Ens fa il·lusió veure que els premis han estat molt repartits i que han tocat per barris molt humils i amb molt atur. M'encanta aquella frase que diu que "Déu, a cops, estreny però no ofega..." si més no, gairebé sempre tenim una o més possibilitats de lluita pel camí de la bona fe i de l'esperança. No sempre s'arriba al port desitjat però, de vegades, hi ha camins de plenitud que també són vida, que també són port.

Ja sento l'olor del sofregit, la sípia fa olor de restaurant de port. La Teresa tanca la porta de la cuina... ella és al laboratori i, qual famós Panoràmix fent de química i cuinera, obrarà el miracle de què el Pere i jo puguem comprovar de prop, de primera mà i cullera, allò que es pot fer amb un arròs del Delta, unes galeres de l'Ametlla de Mar i una sípia de la mateixa procedència. Li farem la ona i l'elevarem a la categoria de reina de la casa i de la cuina, i l'abraçarem de debò i amb sentiment. I pensar que molts es moriran sense haver provat un arròs de la Teresa... trist, molt trist...