Observant...

L'Escullera és tot un  espectacle. Avui anava sol, els meus companys tenien compromís i, en aquests casos, vaig més a poc a poc i observant... Un vaixell immens, carregat de contenidors (l'Antonio diu que cada un d'aquests contenidors equival a la càrrega d'un camió de gran tonatge), entra a port amb parsimònia i tota la seguretat que li proporcionen el pràctic i la resta de tècnics. I continuo observant... una sud-americana, de tardor recent, patina decidida, un patinatge lineal, ferm, segur. En apropar-me, vaig escoltant que està cantant, els seus aguts m'arriben prou audibles i en castellà, alguna cosa així com que "la sodedad ha venido a hablar conmigo...", l'he mirat a la cara, potser una mica descaradament, però beatífica i de comprensió (vull dir la mirada), no feia aspecte de tenir cap frustració, ni de cantar cap abandonament, més aviat uns ulls de mel i d'esperança, potser per primer cop per la seva solitud circulaven altres personatges més benvolguts... A poc a poc, he anat avançant, tot pensant que la senyora gaudia del seu espai i, possiblement, d'un bon moment personal acompanyada, ara sí, i mentalment, dels seus afins.

He arribat al Far de la Banya (Museu de fars). Allí, tres gats es barallaven ferotgement. A un, fins i tot, li han donat una trompada que l'han aixecat enlaire i no ha caigut de potes, com fan sempre, ha hagut de donar el tomb. Una parelleta, entre petons de mar de fons i promeses eternes, ha sentit el gemec... ella ha dit "són dos contra un" i ell, cavaller caminant en defensa de l'honor i de les dames, es despetona i s'apropa per aturar la injustícia i regenerar la sensibilitat  de la seva enamorada. A l'altra punta, impassible, impertorbable, el gat de colors llampants i figura atlètica dóna una altra imatge de pau domèstica, més pròpia d'aquests temps...

He fet una pregària per tots els que no són aquí, i també pel que encara restem, sobretot per tots els fills de futur incert. He pensat en la situació política a Catalunya i Espanya i Europa i Amèrica... Déu n'hi do també aquests! També el meu record ha estat pel Tito Vilanova, que ha estat operat avui, a quarts de nou, i sembla que tot ha anat segons estava previst. El pacte CiU - ERC mostra una nova realitat. No és que sigui ben bé nova... ara només han deixat palès el seu nacionalisme certificant-lo per escrit en un acord de govern. El tam-tam comença a sonar, i la cosa va des de l'amenaça a la ironia, burla i tota mena de pals, sobretot econòmics, a les rodes del gran cotxe on cabem tots, tots aquells que tenim clar el dret a decidir el nostre destí. Som la diana de la caverna. Fins i tot la Rosa Díaz s'hi veu en cor, i la Santamaría s'ha tret la brida, i els ministres, aquells que semblen còmics d'un circ dolent, també. Però som a l'aparador, Europa mira, constitució al servei de la democràcia. Seny per tothom, paciència... i de la bona!