Concerts

Després d'en Raimon, ahir va tocar l'esperat concert de Sant Esteve per l'Orfeó Català al Palau de la Música. El van donar al canal 33, a les deu de la nit, i com sempre espectacular de veus, direcció, presentació i, sobretot, significat. A la primera part, em van agradar algunes de les peces d'autors anònims que tenien força ritme i bellesa auditiva, i a la segona, les nadales a ritme de jazz (piano, contrabaix, bateria i saxo) tenint per a cada instrument uns consentits i molt aplaudits moments de glòria total. Realment per emocionar-te escoltant: Fum, fum, fum; Non, non; Les dotze van tocant; El dimoni escuat i El noi de la mare. Com a cloenda, la cançó de la marató Tornarem, com a crit d'il·lusionada esperança en què tornarem a somriure després de vèncer tanta varietat de crisi. I què dir d'El cant de la senyera, amb el Palau ple d'estelades... Abans, una jove cantaire havia llegit un curt, però assenyat i pràctic, manifest reivindicant la nostra llengua i cultura i, sobretot, la immersió lingüística. Tot el meu respecte, aplaudiment i consideració a aquesta organització... l'Orfeó Català és l'ànima de la nostra cultura musical, és l'absència del crit, la presència del so, suau, ferm, ric, que t'eleva per les ones del somni i de l'encant, poesia de ritmes, una pau sense por, cultura en estat pur, arrel de tot allò més preuat que és nostre i que aquí tenim la millor essència.

En acabar, feia zapping i, a la primera de TVE, començava un altre concert, Dos pájaros contraatacan, gravat a l'Argentina per Joan Manel Serrat i Joaquín Sabina. Evidentment, això és una altra història, amb uns conceptes de la música i de la vida molt particulars, tot i que tenen cançons, sobretot Serrat, que són realment entranyables: Mediterrani, La tieta, El drapaire, Caminante no hay camino... També Sabina té algunes cançons reivindicatives que sonen bé, tot i la constant irreverència, diria que gairebé a la mateixa vida, però cadascú exerceix com millor li sembla la seva llibertat. De tota manera, feia patxoca veure a dos cantants, cantautors, diria més aviat, perquè són ells qui han composat la majoria de les seves cançons, d'una certa edat ja, amb una acusada pèrdua de veu, sobretot Serrat, però amb totes les taules que suposa una llarga i fructífera experiència. Una bona posada en escena, un bon conjunt de músics, un equip de so adient i un parell d'espectaculars vocalistes que aportaven una bona veu complementària, feia de tot plegat un bon espectacle, si més no, digne i de reconeixement a dues trajectòries basades en l'esforç constant i en la reivindicació de els seves idees i formes de vida.