Hem anat a esmorzar a un Cafè di Roma que hi ha aquí al carrer Alfonso I. Estem a dos graus i fa una boira tan espessa i freda que he hagut de posar-me una gorra, però bé, tot molt bé, fins i tot la xocolata amb xurros, propis del temps. Ahir al tard, vam anar a veure la Plaça d'Espanya i pel carrer de la Independència que la travessa, amb tot un seguit d'arcades plenes de comerços, gent i molta animació, ens va sorprendre la quantitat de top manta exposant al terra tota mena de material, de procedència indefinida, amb una tranquil·litat que no tindrien pels nostres indrets. Anem cap al Museo de Zaragoza. Està situat a la Plaza de los Sitios, al seu costat té l'escola de Belles Arts i, una mica més enllà, una escola pública en un edifici de l'any 1900 que és una bellesa. El museu és preciós, gratuït, i té una passada d'estils en diferents sales que totes donen a un pati central que és una meravella. El primer pis, dedicat a Goya, marca diferències i podria explicar un de tants perquè de la visita a Saragossa. Aquest bon senyor era genial i ha arrossegat a una sèrie de seguidors, a tots els nivells, que han fet escola diferent i única.
Al sortir, tot i la boira, hem tornat a veure el riu Ebre i, ara sí, ens hem apropat pels miradors del Pont del Pilar i per altres del passeig lateral, i els ànecs i les mudes, i les garses i algun bernat, ens han ofert tota la seva naturalitat, des d'uns vols amb suau patinada sobre l'aigua, passant per extensió d'ales d'una garsa real, fins a les capbussades d'un coll-verd, cul enlaire ell, la mar de divertit. Sí, sí, molt riu, amb molta fauna, amb molta vida... llàstima que al Delta cada cop n'arriba menys.
Hem comprat alguns records de Saragossa per la família i amics, i hem dinat a l'Umai. Hem descansat una estona i, a la tarda, hem agafat el tramvia a la parada del Cèsar August i hem baixat a la de l'Emperador Carles V, davant mateix del parc de José Antonio Labordeta, amb un jardí botànic fantàstic i unes fonts amb sortidors de tota mena, espectaculars colors, simfonia de formes i gràcies dignes de veure, bonic de debò. En sortir del parc hem caminat una mica, no gaire, fins arribar al camp de futbol del Saragossa, l'estadi La Romareda, que em feia il·lusió de veure. Davant mateix està l'Hospital Universitari Miguel Servet. Hem tornat a agafar el tramvia a la parada de La Romareda i hem baixat a Plaça d'Espanya.
Ara som a un Lizarran, amb mal de peus i, fins i tot, d'una cama que protesta, però feliç i satisfet de veure tantes coses i tan maques. Sorprèn la quantitat de gent que es veu pel carrer, pels carrers, per tots... famílies senceres, senyors grans, grups d'amics, tots amb bona cara, sense pressa, però sabent on van. Sembla que van en manifestació però no protesten de res, més aviat mostren complaença i satisfacció. Vistos així, per un mig observador com jo, diria que gaudeixen d'un bon nivell de vida, com si la crisi aquí hagués passat de llarg. Passejant per les places d'Aragó o d'Espanya, o pel Tubo, o pel carrer Alfonso I, un se n'adona que tothom compra i menja bé, la gent va ben vestida i omple els carrers, en castellà, això sí, melòdic, és clar, musical, també, amb gran varietat de diminutius graciosos, per descomptat, de felicitat i bona estada i acollida. Són dos quarts de nou i no tenim gens de gana. Segurament anirem a fer un tomb pel carrer Estébanes i d'altres propers, que són l'ànima del Tubo, i picarem alguna coseta i... fins demà, si Déu vol, que emprendrem la marxa cap a casa, no sense haver passat abans per la Aljafarería, que és un palau àrab que sembla que pot estar bé. Saragossa, tot un plaer visual, calia venir, sí senyor... genial!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada