Ja som dimarts

Són dos quarts de nou. La Teresa ha marxat a l'escola, tot i que aquesta nit, juntament amb el Pere i amb mi, hem vetllat la mare... Hi havia moments que semblava que la cosa podia ser imminent, però encara som aquí, això sí... ja preparada amb les atencions i medicaments propis del cas. Li vaig humitejant els llavis, respira lentament i, de vegades, obre els ulls per tornar-los a aclucar ràpidament. Ja som molt prop, no se n'adona de res i crec que no té cap dolor significatiu, que és el que volia... un final com una santa després d'haver-se passat el cap de setmana repartint somriures i petons a tothom. Sóc al seu costat, li agafo la mà, ja no em torna el contacte com abans, però encara l'estreny una mica.

El Pere dorm. S'ha allitat a dos quarts de sis com un home, com un bon fill, fent costat i abraçada als seus pares i àvia. Restem aquí fins que Déu vulgui, mentalitzat, a punt, impotent, trist, sense poder fer res, només confiar en què tindrà una molt bona nova vida... ella no necessita molt per ser feliç, un lloc on ser estimada com ella ho ha fet sempre, amb tota la família, prop sobretot del pare i els seus germans... també sa mare i son pare que ara anomenava sovint, i després nosaltres, per fer pinya i pau i bé, quan arribi l'hora.

Han passat, a petició de la doctora de capçalera, un metge i una infermera del PADES (Gestió i Prestació de Serveis de Salut) i han fet una revisió i valoració de l'estat actual i ens han receptat alguna coseta més per si de cas fos necessària. No en sabia res d'aquesta bona gent que tant ajuda en aquests trams finals i, segons he comprovat, fins i tot ajuden psicològicament a les famílies... "ho esteu fent bé, heu fet molt bé de tenir-la aquí, la vostra decisió ha estat molt encertada, està neta i bé, no pateix..."

És un quart de cinc, aviat vindrà la Teresa. Avui no hem anat a comprar, només jo a la farmàcia perquè ens manca una de les novetats que li han receptat per si de cas, i m'han dit que a les cinc ja ho tindrien aquí. Han vingut Teresita i Maite, de Tarragona... ma cosina es volia acomiadar però ja no reconeix ningú... s'haurà de conformar amb el petó que encara li va tornar diumenge. Ahir també va passar el meu fillol Rafelet, ara ja en plena consciència de la realitat, baixant per l'ascensor ens costava de contenir les llàgrimes... la iaia Ton s'està acabant, ma mare, una dona com cal, de família, i braços sempre oberts... Gairebé silenci, hi ha silencis que et porten a coll i bé d'una gran energia vital.