Sol, sense sol...

He sortit en bici sol perquè avui l'Antonio tenia compromís. Sol, sense sol, amb núvols baixos presentant un ambient emboirat i apropant l'horitzó a tocar de nas. Deu o dotze graus màxim de temperatura, és a dir, fresqueta matutina d'orella gelada i peus a joc. La bici té de bo que si vols escalfar-te, doncs, accelera i pedala amb més intensitat i, si no fa vent, s'aconsegueix ràpidament un bon estat per gaudir-la. En arribar al far gran, el que hi havia a la Punta de la Banya, al Delta de l'Ebre i darrer far de ferro ara convertit en museu, es poden veure una munió de gats... cada cop se'n veuen més ja que diferents persones els porten menjar i aigua puntualment. Avui he vist un gat, molt gran, de color taronja amb taques blanques i bigotis ferms i llargs, però es veia trist, tot i que una gateta, de bon veure, tota blanca, ella, i amb potes negres i ulls verdosos, li miolava guturalment tot un planyívol de bones intencions... la resta prenia avui l'ombra o campava plàcidament per l'escullera, cercant platets de pinso compost que la bona gent els va deixant.

Anar sol i al teu aire gairebé sembla una invitació per fer allò que a mi m'agrada anomenar converses amb mi mateix... sobre el passat que, quan un es fa gran, cada cop té més passat, sobre el present, que és una conseqüència del passat, o el futur, que també ho és del passat i del present. Penso amb els pares, a qui no crec que hagi tornat molt de tot allò que ells em van donar en escreix, però m'alleuja una mica recordar que sempre els preníem a cada sortida mentre es podien moure i, després, han estat a casa amb nosaltres i han pogut gaudir fins al final de la nostra abraçada. Mai li podré pagar a la Teresa... jo no em posaria un deu però, en general, he fet sempre allò que creia correcte i seguint el cor, nervis innecessaris, que en moments puntuals no podia controlar, a part. El Pere i la Mar fan la seva vida jove, i jo sempre els tinc al cap... Són bones persones que els toca circular entre incerteses i manca d'oportunitats, heretant un món a construir de forma racional i molt diferent al d'ara.

En arribar a casa observo els geranis en plena segona floració... són agraïts i generosos, com sempre, són un cant a la constància i la regeneració. La Teresa no trigarà, avui surt a la una, toca amanida i bistec a la planxa. Són les tres, hem fet un cafè i, en un principi, no podem anar enlloc perquè ens han de venir a col·locar un vídeoporter entre les tres i les set de la tarda. Pot estar bé i, a més, sembla que ja ho tenim pagat i no suposarà una despesa més. Bé, sol, sense sol, però amb el cap ple i tots els meus al cor... Hi ha un temps per a totes les coses, potser per a alguna no caldria massa temps, a d'altres més, i a unes quantes... gens.