Dimecres

Déu ha volgut que hi arribem, però ara sí que sí... no crec que passem el dia. He trucat a PADES per informar-los, tal com havíem quedat ahir... se li han inflat una mica les mans i els peus, no fa pipi des d'ahir, té una mica de febre, ronqueja i fa soroll de moure mucositats, la qual cosa m'han dit que fa patir més a la família que al malalt. Passaran durant el matí, si arriben a temps de fer els darrers acompanyaments... Ja han vingut i la doctora diu que pot ser imminent, i que a les dotze li posem una ampolleta d'escopolamina per les mucositats, que ja té molt sortides...

I aquí estic jo, amb els tractaments en el seu racó dels medicaments, prop del llibre de fotos i papers i betes i moneders amb els quals s'entretenia últimament. I aquí resto jo que, per no tenir, no tinc ni son. Decebut, faig allò que sempre cal fer en aquests casos... confiar en Déu i donar-li gràcies per la companyia de tothom, sobretot de la Teresa que, com he dit moltes vegades, ha estat exemplar... ella ho és en tot i ara més que mai, també el fill i la Mar, i la família: la Teresa de Deltebre que em truca cada dia, les cosines, mon fillol, tots els que sempre l'estimarem.

Després de les dotze ha tingut una aturada i pensàvem que ja hi érem, però s'ha anat refent i continua bategant fluixet i cada cop amb menys soroll. Són tres quarts de quatre. L'anem mirant, la Mercè és asseguda al seu costat, jo vaig entrant i sortint, el Pere també i la Teresa s'ha estirat una mica, que anit va vetllar molt... Som tots aquí esperant i sabent que passarà aviat, ens fem costat. Penso en l'assistència correcta i professional de la gent que he gaudit, estic gaudint... la doctora de capçalera, tota plena de sentit, el seu infermer, el servei PADES, també amb metge i ATS, tots per casa, procurant una eficaç ajuda final. Gràcies a tots per anar més enllà d'allò professional!