Els dies després

Han coincidit amb un cap de setmana, així que som a casa, a Tarragona, en un pis que és més gran que mai, i que encara ho serà més sense la Mercè... Demà podrem anar a comprar, mai podíem fer-ho, tots dos, el dissabte. La Teresa m'ha dit, com si fos una notícia, que ara ja no ens caldrà mesurar els horaris... ens havíem acostumat a ser metòdics i puntuals: a les set a casa de dilluns a divendres i els dissabtes i diumenges plenament dedicats a tenir cura de ma mare. Era una meravellosa rutina, on la no llibertat et feia més lliure, on he anat acabant de conèixer a la Teresa i, fins i tot, a mi mateix i al meus nervis, que no sempre he controlat i em portaven a sortides de to que no calien.

De vegades sento sorolls, i són això, sorolls de carrer o dels pisos veïns, res a veure amb les veus dels pares que s'han anat gravant en el subconscient i, a cops, gairebé a la carta, se'm reprodueixen i em fan girar el cap i el cor. Cada racó, cada espai que era el seu hàbitat és i serà un record permanent. Diria que la casa cada cop serà menys buida, nosaltres l'omplirem de l'escalfor, dels seus somriures, dels seus consells, del seu exemple. Dilluns, si Déu vol, començaré a fer bici o caminar, segons el dia que faci. La Teresa tornarà a l'escola. I la vida acaba i comença i es mou o s'atura, possiblement naixeran nens i nenes i, al mateix temps, uns avis, o no tant, faran el viatge de tornada i, com la mare, rebran, davant del Ciri Pasqual, l'aigua del Baptisme, aigua de principi i final abans de la nova vida... Sóc a la taula del menjador, com si res hagués passat... la Teresa és a tocar i el Pere i la Mar ens acaben d'enviar un WhatsApp de bona nit, m'he menjat un iogurt... durant uns dies hauré de menjar-me els làctics que teníem per ma mare. Bé, demà serà un altre dia... sense la mare, ni el pare, però amb tots dos al cor.

A partir de dilluns us aniré ja explicant com està l'escullera a la tardor i l'Arrabassada i el Pont del Diable. L'Antonio i el Fernando, els meus companys de sortides matutines, han anat fent exercici variat... serà un plaer reintegrar-me a aquest grup de bones persones. S'ha fet tard, sense adonar-me'n s'han fet les dues de la matinada, la Teresa està mig grogui al sofà però, com hem fet una mica de migdiada i tenim el costum de vetllar, costa una mica d'agafar la dormida definitiva. Cal donar temps al temps, cal pensar pausadament en la meva sort d'haver gaudit dels meus pares, cal confiar i donar gràcies a Déu... El Barça té a Messi... i jo tinc a la Teresa.