La mare ja és al cel

Va arribar a la matinada d'ahir, a dos quarts de dues, amb el Pere humitejant-li el cap i la Teresa i jo al costat... ha traspassat com una santa, envoltada de tot el nostre amor. Ara ja és al cementiri de Deltebre junt amb el meu pare. El colom que hi ha a la porta del nínxol representa el missatger que transporta l'ànima de ma mare al cel, és el mateix que va portar la del pare i ara farà un segon viatge... serà un retrobament bonic i avui, que per a mi és un dia d'emocions especials, pensar amb això em reconforta. Com s'estimaven, amb quina passió ho feien, com tenia present al pare en aquests darrers dies, fins i tot ja fora de la realitat en tenia cura... Un cop, donant-li una natilla, quan estàvem per la meitat em va dir "Ves, dóna-li al pare, que jo ja en tinc prou". El meu pare també la tenia en un pedestal d'or...

Ja som a Tarragona. El Pere i la Mar acaben de marxar cap a Barcelona, tenen feina i han de fer la seva vida... tots dos han estat a l'alçada, amb un comportament digne de bons fills. La Teresa i jo som a casa, buida com mai, i a aquella frase del poeta que deia "Dios mio, que solos se quedan los muertos" jo afegiria... "i los vivos, Dios mio, qué solos se quedan los vivos". Tinc dues cadires de rodes, un munt de bastons, una habitació buida, uns espais desocupats. Tinc un cor ple d'agraïments per a tothom, sobretot per a aquells que han ajudat a ma mare en el seu camí de manera tan digna. Si és cert allò que diuen que trobaràs allò que sembres i treballes, ella ha trobat pau i amor, perquè sempre en va sembrar i sempre va estimar.

He repartit uns quants recordatoris per la gent del barri que coneixia a la mare, la majoria ja se n'havia assabentat, tots m'han donat el seu condol sincer. En reservo alguns per la gent de l'escola i els que no van poder venir a l'enterrament. Em va trucar el germà Lluís, i en Maduell, i les meves nenes, i... Gràcies a tots, són moments especials, únics, uns pares com cal, que t'han donat la vida i te l'han alimentada sempre i en tots els aspectes, és el millor que tenim en aquest món.

Hem pogut dormir una mica però necessitem descansar més, sobretot psicològicament. La Teresa i jo pensem que ara haurem de començar un nou tipus de vida, on els horaris poden ser diferents, i les entrades i sortides també. Tinc els pares al cel, és un bon lloc, segur que sí...