Un dia més

Ja portem vuit dies a casa després d'haver estat a Urgències a Santa Tecla. Anem perdent... aquests dos darrers dies hem tornat a baixar un esglaó, cada cop s'entén menys i he d'anar endevinant allò que vol dir, ara a més, per acabar-ho d'adobar, té molta tos i amb mucositat, que sempre ha tingut problemes per eliminar i ara encara més. Anit vam provar de girar-la una mica de costat i, fent-la tossir, vam aconseguir extreure alguna coseta, que la va alleugerar una mica. Cada cop li costa més deglutir, tot i que encara es va empassant petites quantitats d'aliments pràcticament líquids. Ahir van passar a veure-la Rafelet i Teresita, dos cosins de Deltebre, i es van espantar una mica, tot i que ja els havia assabentat d'aquesta realitat, segons paraules del metge. Cap allà a les deu de la nit van arribar el Pere i a Mar... avui dinarem junts, a casa. És un regal tenir-los prop.

La mare encara té algun moment en què se li aclareix la veu per preguntar per mon pare, o per sa mare, o per dir-me guapo o si hem sopat... normalment parla sola o dorm o tus. De vegades fa el gest de voler aixecar-se i arronsa els genolls i es destapa, es creu que marxem... mai oblida casa seva, nostra i del pare, que tant els va costat de tirar endavant. La mare és un exemple en cada gest que fa. Era tot un caràcter, emprenedora, decidida com ella sola, amb tota l'empenta que encomanava també al pare i junts, quan tenien una mica de salut, que no era freqüent, feien el que calia per tirar endavant. Van fer de tot... la mare cosia com una boja i el pare treballava on podia, fins i tot a Buda, anant-hi cada dia en bicicleta. Teníem una botigueta on veníem de tot: lleixiu, calç, carbó, lligasses, espardenyes d'espart, terrissa, cantis de gal... sempre amb la preocupació constant de què jo pogués estudiar. Ja de petit parlaven amb els mestres per tal d'esbrinar les meves possibilitats i entregar-se, encara més, per aconseguir-ho.

Els meus pares representen el triomf de la humilitat, de l'esforç, de la constància i, sobretot, de l'amor, entre ells i el que donaven a tothom. El pare ha fet cinc anys que va morir, i la mare no hi ha dia que no l'anomeni, fins i tot en ple deliri i inconsciència... i em pregunta si ha sopat, si ha vingut, que potser s'ha quedat sense la clau i no pot pujar... Ells han estat aquella veu callada de la fe, formigues de la decència, temples de la bondat i del treball. Ells han estat aquella abraçada constant a la vida, per donar vida. Ells han estat uns pares, els meus, els millors, com cal, per a seguir sense por, sense fre, amb total admiració.