I arriba un moment en què no penses, no te n’adones, no estàs, gairebé ets com un impediment per a la construcció de qualsevol cosa coherent, és un temps de mòmia que estàs com a desat i voldries inventar-te una fosca perquè ningú se t’acosti i així poder tornar a una mica de vida, entre assaig i assaig de cada escena que conclourà en l’èxit de la teva destrucció. Bé, per sort només era un malson que ha durar molt poc... i no m’ha donat temps d’escriure tota la gran tragèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada