Cementiri de tristeses

Avui faig un tomb ploramiques
pel cementiri inconscient de tristeses,
allí on maldormen, morint a miques,
els versos dels poemes no escrits,
allí no es rovellen els millors petons,
víctimes de la por a la realitat.
Entre els racons del recinte, pena,
un prestatge amb abraçades congelades,
unes capses de sinceritat malmeses,
uns t'estimo diluïts en pots de coloraines,
una bassa amb llàgrimes de cocodril,
un pou on la innocència s'asfixia,
un carrer de respectes perduts,
una por que fa fosca, un crit... de ratpenat.
Més enllà, un mar de voluntats minvades,
s'ofegaven víctimes del seu immobilisme.
Un sotrac en veure pams d'orgull
arrossegar-se pel fang trepitjat, fatal.
És gran, molt gran, immens,
aquest cementiri de tristeses vençudes.
Allà, quina pena, un racó de cors,
d'aquells que tenen pèls i foc,
però ni sentit ni sentiments,
s'estan escridassant malures, trons.
També la secció d'esperances perdudes
és de llàgrima en plor viu...
La mort del desig, la tomba del somriure,
el monument al fracàs, la mort de la il•lusió...
No hi tornaré, és una depressió total,
que també té el seu lloc per aquests espais...